Em desperta el telèfon i confosa llegeixo en l'identificador de trucada un desconegut 21 en el codi. Despenjo somnolenta i escolto una veu que amb accent de les províncies orientals diu:
- Si us plau, necessito parlar amb Claudia, necessito donar-li una informació.
- Sóc jo què passa?
El que em parlava de l'altre costat estava nerviós i en la notícia em ometia "on i qui", jo mig adormida no entenia res:
- On estàs?
- A la presó provincial de Bayamo.
- Ets periodista?
- No, sóc un pres comú, però aquest altre pres està molt malament i ningú l'atén, per això truco.
Em vaig espantar una mica al principi Qui els havia donat el meu número? Li vaig preguntar i em va donar una llista de desconeguts. L'home estava preocupat, vaig sentir vergonya de la meva pròpia desconfiança.
- Hi ha algun problema? - Va preguntar
- No, cap, digues-me què passa i veuré què puc fer.
El que em va explicar va ser això: el pres Alexandre de Quesada Martínez, condemnat des de l'any 89 per atemptat, està molt malalt dels ronyons i li neguen atenció mèdica. Fa sis dies es va cosir la boca i va deixar de menjar, el personal de la presó no li fa el menor cas i el seu deteriorament físic és molt evident.
El seu amic estava molt inquiet, em va demanar ajuda. Com n'és desesperat pot estar un pres per trucar a una desconeguda a l'altre costat del país i demanar-li socors?
- Digues-li que deixi la vaga, si us plau, al govern no li importarà que mori-no vaig poder demanar-li que també es descarregaran fitxers de la boca, era massa horrible.
Em pregunto què puc fer per ell, penso també en Yamil Domínguez Ramos, pres al Combinat i també en vaga, en Marleny González, la seva dona i la meva amiga, desesperada. Quants són en realitat, quants sumen a tota l'illa aquests homes esgotats, condemnats no a una presó, sinó a un infern?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada