Foto: Claudio Fuentes MadanUna amiga m'envia un correu molt preocupada per la meva integritat física, des d'Espanya li va arribar una llista de setanta-quatre traïdors a la pàtria entre els quals em trobo. Resulta que he signat una carta, juntament amb altres representants de la societat civil, demanant la flexibilització de les facilitats per vendre aliments i l'alliberament dels viatges de ciutadans nord-americans a Cuba.
La polèmica em fascina, just a Cuba tinc una altra amiga blogger que em va cridar de seguida per dir-me que en la seva opinió calia estrènyer la femella fins que no hagués ni aigua per a prendre, perquè només així es cauria la dictadura: ni a mi se'm va ocórrer dir-li "feixista", ni ella a mi "assassina castrista". Com és elemental acabem el nostre diàleg amb total harmonia: ella em va transmetre algunes interrogants i jo li vaig deixar altres dubtes.
No seria la primera vegada que en la meva petita illa no hauríem res a menjar, i al vivim-per res relacionat amb la política exterior dels Estats Units-després de la Perestroika i la Glasnost, que van enviar setanta anys de comunisme de cap a l'infern. No crec que la democràcia sigui exportable, ni la fam un detonador de la consciència social. Sempre m'he preguntat a quantes hores vam estar el 5 d'agost de 1994 de una "Matança de Malecón" a l'estil de la de Tiananmen. És que algú avui s'especula que la Xina sigui un país democràtic?
Des que tinc ús de raó la política de la guerra freda només ha servit perquè el Ministre de Relacions Exteriors de torn repeteixi un mantra infinit en compte cimera hi ha pel món "bloqueig, bloqueig, bloqueig", però els comptes privades dels propietaris del país segueixen "creixent, creixent, creixent". Mentre, l'esquerra Europea i Llatinoamericana aplaudeix com si unes restriccions econòmiques poguessin justificar la dictadura més llarga d'occident.
Aquesta és la meva opinió: pot estar errada, pot ser correcta. Potser és ingenu pensar que aquestes flexibilitzadors promourien la democratització de Cuba, però, el contrari acaba per ser-quan se li mira fredament-igualment naïf. Agraeixo a tots els que han mantingut viva aquesta polèmica a la xarxa sobre bases civilitzades i objectives, especialment Ernesto Hernández Busto a penúltims Dies m'ha fet sentir que la Cuba harmònica i divergent no està massa lluny, aquesta-com diu Reinaldo Escobar-on " la discrepància política estigui despenalitzada ".
Als que demanen el meu cap, només una observació: em sembla que hauran d'disputa amb els nois del DSE, ells l'estan demanant des d'abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada