“Somos la raíz del cambio”, per Raudel d'Escuadrón Patriota

Aquest vídeo el vaig fer ahir en un concert organitzat pel grup OMNI-Zona Franca a la casa Gaia. Hi havia molt poca llum i l'àudio està fatal, però la cançó de Raudel brilla per sobre de qualsevol inconvenient tecnològic.

Transcirc el que he aconseguit entendre, qualsevol aportació d'un lector amb millor sentit que jo és benvingut:



“Somos la Raíz del cambio”

Diez meses después tengo que recordar mi posición, teniendo en cuenta que queremos lo mejor para todos y asegurar una vida con tolerancia, equilibrio y armonía para todas las personas de la nación y la diáspora, pero también con mucho progreso, equilibrio y evolución espiritual, porque hay muchos sueños y mucha fe.

Escuadrón manifiesta:
Afro-descendiente soy y Cuba es mi nación,
No somos peligro para nadie, presten atención:
No queremos violencia ni una confrontación,
Insisten en que nuestro mensaje es contrarrevolución,
Esto se llama realidad y compromiso con la nación,
El amor vence al miedo, la palabra a (inaudible)
Recordemos a la mente la voz, no la resignación:
Revolución es cambio, es progreso y es transformación,
No esconderán las esperanzas de millones sin razón.
Conspiración contra Escuadrón ¿por qué? Por mi visión
Quien la sabe conoce la peor cara de esta nación
Ni burguesía, ni familia en el Yuma, ni buena posición
Vivo en el corazón donde la gente sufre y se traga el dolor
No le canto a la política, error,
Yo tengo conciencia crítica y esta es mi proyección
Y claro que me preocupo, vivo en el centro del ciclón,
Las demandas del país son tantas sin tanta investigación:
Desigualdad, carencia, poca alimentación,
hacinamiento, incomunicación, represión,
generación desorientada, fatalidad, separación,
racismo, destrucción y una lista sin definición.
Pero nos siguen viendo como una provocación
¿Quién justifica que los albergues minen en la nación?
Somos la sangre que brota de la herida abierta de la revolución
La bandera de los soldados (inaudible)


Que lo mantengan en la luz que esto se está revelando,
Vamos ¡Somos la raíz del cambio!
Mucho tiempo pensando y sin actuar,
¿Qué estamos esperando? ¡Somos la raíz del cambio!
No pueden con nosotros: la verdad está en el pueblo,
Ellos lo saben ¡Somos la raíz del cambio!
Pa’los niños y los ancianos, pa’los negros y pa’los blancos:
¡Somos la raíz del cambio!


No miento cuando digo que esto se fue de control
Por cierto (inaudible)
Por la seguridad en acción
La orientación de lo que no es convoca la detención
Y en cada presentación hay respeto y reconciliación
Yo sé que cuesta muchísimo trabajo despertar
(inaudible) igual yo fui víctima fatal
Cierta información parcial, la ignorancia estatal,
El aislamiento es letal yo lo puedo demostrar
Soy incapaz de promover el odio, de manipular a nadie
Ni de lanzar el más (inaudible) testimonio
Tengo familia, amigos (inaudible)
Yo apuesto por un cambio para la prosperidad, es obvio
Porque lo que piensa la mayoría de la gente
Lo que quiere la mayoría de la gente
Lo que piensa la mayoría de este pueblo yo lo sé
¡No tengo miedo lo que suceda!
(Inaudible)
Toman espacio en cada esquina de mi casa para
Decirles a todos que Escuadrón es una amenaza
Deténgalos que están siendo la imagen que.. (inaudible)
Y el silencio en los labios (inaudible) minan el alma
La verdad puede que tenga relatividad
Pero no lo creemos: Nosotros somos la realidad
El amanecer de un nuevo día vendrá entre (inaudible) y música
Es de una nación cansada (inaudible)
Después de una declaración que se acusó contra el cielo
Me quedo en silencio y le pido al supremo
Que por cada lágrima derramada
(inaudible)


Que lo mantengan en la luz que esto se está revelando,
¡Somos la raíz del cambio!
Mucho tiempo pensando y sin actuar,
¿Qué estamos esperando? ¡Somos la raíz del cambio!
No pueden con nosotros: la verdad está en el pueblo,
Ellos lo saben ¡Somos la raíz del cambio!
Pa’los niños y los ancianos, pa’los negros y pa’los blancos:
¡Somos la raíz del cambio!
Cada hijo de cada barrio en cada pueblo
Con un puño en alto ¡Somos la raíz del cambio!
Mucho tiempo pensando sin actuar
¿Qué estamos esperando? ¡Somos la raíz del cambio!
No pueden con nosotros la verdad está en el pueblo,
Ellos lo saben ¡Somos la raíz del cambio!
Pa’los niños y los ancianos, pa’los negros y pa’los blancos:
¡Somos la raíz del cambio!


(Inaudible)…Hasta mi nación Cuba: Amor, paz y fe. Amor, paz y fe en nombre del más alto de la creación, somos todos la raíz del cambio. Todos amamos esta nación. Todos la amamos y libertad queremos para tener armonía, progreso espiritual, económico y social para nuestra isla. Todos tenemos responsabilidad y somos la raíz del cambio.
Gracias.

“El meu marit paga la pena”, entrevista telefònica amb Suyoani Tapia Mayola (II)

Segona Part: Presó Kilo 5 i Mitjà, a Pinar del Río

- Quan decideixes seguir el destí d'Horacio i mudar de Cec d'Àvila a Pinar del Río?

Era difícil que em autoritzessin, sent metge, a estar anant a les visites després del trasllat d'Horacio. Teníem intensió de que la relació funcionés i jo em vaig haver de mudar cap aquí. A més, no podia mantenir el ritme dels viatges des Cec d'Àvila.
Fa quatre anys vivint sense ningú aquí a Pinar del Río, només la família d'ell i les amistats que he anat fent des que vaig arribar. Les famílies d'altres presos em van recolzar, a casa de la família de Víctor Rolando Arroyo, per exemple, era on em quedava quan venia a les visites.
Va ser dur separar de la meva família, jo mai vaig somiar viure a Pinar del Río i mira, aquí estic. Després va morir la meva sogra, va ser un cop molt dur per Horacio i per a mi. Ella em ajudava a tot, va morir el 2 de març de 2008, de càncer.
Em vaig quedar molt soleta, però mesos més tard Déu em va donar la felicitat de quedar embarassada i avui tenim una nena d'un any i tres mesos, li vam posar el nom de la mare Horaci: Ada Maria, és la Damita de Blanco més jove.
Tot i tant jo crec que som feliços, tot i estar separats tenim moltes coses: una família sobre una base sòlida. La gent em diu que la meva història sembla una telenovel, la meva mare creu que a la vida real això no es veu molt. Nosaltres, Horacio i jo, sempre hem tingut molta fe, i de vegades-la meva mare també m'ho diu-sento que és com una missió, que només Déu sap per què fa les coses.
No et puc dir que sigui completament feliç, el tinc a ell tancat i és molt dur: estem presos tots, així no tenim vida. Jo porto a la meva nena a totes les visites, juguen durant dues hores i al separar d'ell plora. Per a nosaltres com a pares també és molt difícil, ell s'ha perdut moltes coses: els seus primers passos, les seves primeres paraules. Horacio ens ha fet molta falta, com tants que li han fet falta els seus fills i les seves dones. Esperem que tot es solucioni i puguem viure com una família, com la veritable família que som.

- Segueixes exercint com a metge a Pinar del Río?

Vaig acabar el meu servei social i continuar treballant aquí, el trasllat va ser difícil, al principi no em volien donar ubicació. La meva carrera és eminentment pràctica i sempre vaig voler treballar. La seguretat es va ocupar de que el meu lloc aquí a Pinar del Río fora en un lloc molt allunyat, no hi havia ni carretera, hi havia d'arribar en un carretó de cavalls i allà em van tenir com sis o vuit mesos. Quan estava embarassada havia de viatjar en carreta amb la meva panxa, per anar i per venir cada dia del treball.
Amb el temps em van acostar una mica al poble i després al municipi, però amb tot i això estic lluny. Com treballadora jo pertanyo al municipi de Sandino, a trenta quilòmetres d'on viu la família d'Horacio.
Ells em van donar feina, però mai em van fer les coses fàcils. Un amic metge em va dir quan jo vaig arribar: Aquestes preparada per el que vas a viure? Jo estic convençut que tu ni t'imagines les coses per les quals vas a passar. I és cert, he passat coses molt difícils, quan vaig sortir embarassada encara pitjor, amb una panxa immensa de sis, set mesos, sola en una presó, arribava amb tres o quatre maletins i els oficials treien un pes per començar a treure'm coses. Aquestes històries les hem viscut tots els familiars dels presoners, però miro la meva història en particular i el que ens han fet, i hi ha acarnissament.

- Tens algun moment especial que volguessis explicar, una cosa que els hagi marcat com a parella?

Hem tingut moments molt durs, però també molt bonics en la nostra relació. No nego que a vegades ens hem caigut-com tothom-però sempre hem pogut aixecar i la prova és aquesta: avui estem junts, al cap de gairebé set anys de relació i més units que mai, de veritat.
Hi ha una història que ens marca-és fins graciosa-de vegades una persona des de fora l'escolta i li sembla normal, però per a nosaltres té molta significació:
Una vegada jo estava en una consulta i ell em va trucar perquè jo ho atengués. Vaig pensar que se sentia malament, em vaig preocupar perquè vaig creure que era greu. Va succeir que jo estava donant la consulta entre els presos-el metge a la presó generalment entra i dóna la consulta a la mateixa cel-i el guàrdia es va oblidar de mi, em va deixar sola amb els reus. Jo veia que Horacio em cridava i em deia, de sobte es va parar al costat meu i sense pensar em va abraçar com volent dir: que ningú me la toqui. Quan em vaig adonar del que passava va ser que em vaig espantar. Després ens riem i jo li preguntava: Què tu anaves a fer? ¡Al que va encertar va anar a abraçar-me davant de tot el món!

- Quan es van casar?

Ens casem el 21 de març de 2007, el casament va ser a la presó, una cosa molt senzilla: portem un notari, firmem. Potser un dia puguem celebrar millor la nostra unió, amb la nostra família. Horacio té tres filles, la més gran té 22 anys i és molt enganxada a nosaltres, tenia 16 anys quan el seu pare va ser condemnat.
Potser nosaltres hem aconseguit coses que altres parelles amb vida en comú no van aconseguir, m'atreviria a assegurar que hi ha matrimonis al carrer, que es veuen cada dia, i que no tenen el que nosaltres tenim. No és un acte heroic meu: Horacio val tot aquest sacrifici que jo he fet, ell m'inspira a tot això.

- Què creus de les negociacions que es duen a terme en aquests moments entre el govern i l'Església Catòlica?

És molt difícil tenir una filla sola, veure com aquesta nena camina, parla i creix sense poder veure el seu pare, veure com es queda plorant cada vegada que s'acomiaden. És molt dur també veure'l a ell donar-li l'esquena i saber que es queda tancat després d'una reixa, no saber si va a menjar, si estarà bé. Llavors, sempre que no vagi contra els nostres principis, jo agraeixo infinitament tot el que es faci a favor de la seva llibertat i la de tots els presos.
Fa qüestió d'un mes en la meva vida no hi havia llum, vivia per viure i avui tinc l'esperança de poder formar una família, de donar-li a la meva filla una llar estable. El lloc del seu pare és irreemplaçable, ni els avis ni ningú ho pot ocupar, llavors la possibilitat de viure junts, de tenir una vida normal, com déu mana, és una cosa que he de agrair.

(Fi de l'entrevista)

“El meu marit paga la pena”, entrevista telefònica amb Suyoani Tapia Mayola (I)

Per casualitat vaig saber de la història d'aquesta doctora de vint anys i el seu marit, Horacio Pinya Borrego, de 42, periodista independent pres durant la causa dels 75. Mentre em contaven l'odissea del seu destí em va semblar que estava llegint un capítol de "Cims borrascosos". Aquestes coses no passen a la vida real, vaig pensar, i si passen jo he de parlar amb aquesta dona, jo he d'explicar això.

Un amic comú ens va connectar i em vaig decidir a tucar-la perquè em donés el seu testimoni. Les paraules de Suyoani em van calar l'ànima i encara que diuen que per telèfon tot és més fred, quan ella va plorar jo també vaig plorar de l'altra banda de l'auricular. No vaig pensar en publicar una entrevista sinó explicar la seva història, però, després de gravar, canviar amb les meves paraules la vida d'aquesta noia em va semblar un sacrilegi.

Primera Part: Presó de Canaleta, Ciego de Ávila

Fragment de l'àudio de l'entrevista:

- Com vas conèixer a Horacio a la presó de Canaleta?

Ens vam veure per primera vegada en una cel·la de càstig. Va ser xocant per a mi ja que jo no era metge de la zona d'aïllament, estava de guàrdia i m'havien anat a buscar perquè Horacio se sentia malament.
Quan vaig entrar al passadís l'únic que hi havia era un bombí incandescent, allà no entra la llum del sol perquè les finestres estan clausurades amb un tros de zinc. Era un espai immens, no puc dir-te quina llargarda tenia-és incomparable- hi havien moltes cel·les molt petites, extremadament petites. I allà hi havia cinc de la causa dels 75: Raúl Rivero, Ariel Sigler Amaya, Luis Milán Fernández, Pedro Pablo Álvarez i el meu marit, Horacio Pinya.
Recordo que Horaci tenia mal de cap i la pressió alta. Quan el vaig veure a través d'aquella reixa va ser extraordinari, des d'aquest instant els dos ens vam adonar que alguna cosa havia de succeir. Llavors mai vaig pensar que acabéssim formant un matrimoni, que en algun moment fins i tot tinguéssim una filla. No obstant això va ser màgic, jo tinc molta fe i en aquestes condicions, conèixer una persona, enamorar allà i formalitzar després un matrimoni i una família, realment ha de ser obra de Déu.

- Per què hi havia els cinc en cel.les de càstig?

No hi havia raó per a això, va ser la ubicació que les autoritats els van buscar. És la cel de càstig per als reus comuns, però també és zona d'aïllament. Quan ells van caure presos els van posar allà amb els condemnats a mort i cadenes perpètues. Horacio hi va ser un any i quatre mesos.

- Quan es van adonar que s'estaven enamorant?

Al principi només érem amics, encara que sempre hi va haver molta identificació. El 13 maig 2004 ens vam el primer petó-gairebé un any després de conèixer-perquè com ell estava en zona d'aïllament no ens veiem tan seguit, només una o dues vegades al mes.
A la presó la relació dels presos amb els oficials i amb els metges és molt difícil, a mi em van parlar molt malament d'ells. El meu marit m'explica que moltes vegades va voler treure la conversa, però sentia por a decebre o dir-me alguna cosa incorrecte, i més en la seva situació. A mi també em donava la idea de parlar, però igual sentia por.
Va passar molt temps abans que conversáramos, només quan el van traslladar a destacament amb els altres presoners ens vam començar a veure pràcticament a diari i comencem la relació; jo atenia els pacients crònics i ell tenia diverses malalties.
La nostra unió va ser, tot i tanta adversitat, molt sòlida: mai parlem d'alguna cosa passatger, per contra, sempre vam fer plans per al futur. Vam tenir moltes dificultats perquè hi ha coses que no es poden dissimular: la seguretat es va adonar que passava alguna cosa, que jo els ajudava, no només a ell, sinó també als altres. Van començar a vigilar, encara que mai van obtenir proves palpables de la nostra relació, se la imaginaven. Després Raúl Rivero va escriure un poema relatant la nostra història, i la seguretat el va ocupar.
Horacio és meravellós, la persona que jo vaig escollir com a model, em suport en ell, em dóna moltes forces per viure i per continuar. Hi ha gent que em diu: "Però com és possible? Tu ets una dona jove, tens una vida per davant. Què fas unida a home condemnat a vint anys? "Jo simplement responc: El meu marit val la pena.

- Quines van ser les conseqüències que el descobrissin tot? En la teva vida personal i professional, què va passar?

Em van anar a buscar a la consulta-jo estava justament atenent Horacio-van arribar cinc oficials de la seguretat i em van portar cap a una oficina, tot va passar davant d'ell. Va ser un moment terrible, ell ja sabia que passava alguna cosa i li va dir als oficials: "Interróguenme a mi, deixin-hi!".
Em van pressionar perquè jo confessés. Jo sóc metge, era una treballadora civil del minint i complia el servei social, no érem més que un home i una dona, ells no podien acusar de res. Van intentar intimidar utilitzant la meva família, em amenaçaven: em deien que l'hi anaven a dir als meus pares. Un oficial em va preguntar en una entrevista que com era possible que un metge, graduat de la revolució, s'enamorés d'un terrorista. En aquesta ocasió vaig respondre: sembla que vostè i jo no tenim el mateix concepte de terrorista, Horacio Pinya no és terrorista.
Em van transferir cap a una altra unitat del minint, ia ell llavors el van enviar per Pinar del Río. L'última entrevista a Canaleta va ser el 18 de juliol. Horacio és traslladat la matinada de l'11 d'agost per al Combinat de l'Est i posteriorment per Pinar del Río. És a dir, ell només va estar uns dies més a Ciego de Ávila després que jo fos enviada per a una unitat més aviat d'oficines, res relacionat amb presons. Ells deien que no volien perdre una doctora, llavors vaig fer una permuta laboral: una doctora d'una escola estava interessada en canviar de feina, ella es va incorporar al minint i jo vaig anar per a l'escola.

- Llavors no et van permetre continuar treballant en presons?

No, ells sabien que jo, en tenir una relació amb ell, ho havia de ajudar. Ells no volen, no poden ni tan sols imaginar que hi hagi algú que pugui facilitar les coses. Vaig tenir moments de molta pressió, hi va haver un dia que estava esperant una guagua per anar a la feina, i a la parada una senyora li deia a una altra:-Hi ha una doctora amb un terrorista a la presó d'aquí de Canaleta.
Aquest cartellet de "Doctora amb Terrorista" es van encarregar ells de divulgar enllà en la meva província. Per la meva família va ser molt difícil també, als meus pares els van citar pel centre de treball. Van ser moments molt durs per a tots, fins i tot per a ell, perquè se sentia impotent mentre jo patia tota aquella situació.

- I la teva família, com va reaccionar davant de tanta pressió?

Jo tinc una família meravellosa ... m'és difícil parlar d'aquest tema. En el cas del meu pare, perquè la meva mare és una persona una mica més callada, em va dir: - Si nosaltres no us ajudem, qui ho farà aleshores? Tu ets la meva filla-. Recordar això em fa mal.
El dia que la seguretat em va interrogar, també van interrogar al meu pare. L'endemà jo sortia per la feina i em va preguntar si necessitava que ell em acompanyés:
- Papi, jo puc anar sola-i em va dir.
- Llavors aixeca el cap, no has fet res per que vagis amb cap baixa.
I això jo l'hi vaig a agrair sempre, de veritat tinc molt a agrair als dos perquè tots dos treballen i estan relacionats d'una forma o altra amb aquest govern, amb el sistema. Una altra família potser no hagués adoptat aquesta posició. Els oficials, fins i tot, li van preguntar al meu pare per què jo seguia vivint sota el seu mateix sostre i ell va al.legar:-De cap manera es anirà de la casa, és la meva filla i la vaig a ajudar en tot. Així ho ha fet sempre, són set anys ja pràcticament i aquí estic a Pinar del Río. Tot i estar lluny ells m'han ajudat moltíssim.

- I la gent, quina actitud va assumir davant la difamació? Els teus companys de feina, els teus amics?

Hem rebut el suport de moltes persones, Horacio és molt sociable i fàcil de voler. Les infermeres ens van ajudar molt i ell fins i tot manté comunicació amb persones en Canaleta. Jo li he deia en aquella època-Tu tens ulls a l'esquena-i ell es justificava-Les amistats em alerten dels perills, em donen senyals quan algú perjudicial per a nosaltres és a prop.
La seguretat de l'estat no va aconseguir treure'ns la solidaritat de la gent, aquesta és l'espina que ells tenen clavada a la gola i per això no m'han deixat viure en pau. Sempre he estat perseguit, no he tingut un moment de tranquil.litat. Aquí a Pinar del Río, per exemple, quan començo a treballar en un lloc sempre passa el mateix, al principi ningú diu res però després, quan ens hem conegut em confessen: Doctora jo he de dir-li una cosa, abans que arribar la seguretat va estar aquí i ens va dir que havíem de informar de tot el que vostè feia, l'hora d'arribada i l'hora de sortida.
Han trucat als meus pares i els han pressionat perquè em demanin que torni, els diuen que em donaran feina, que em van a ubicar a la capital de província, que no em passarà res ... fins a això s'han atrevit .

(Fi de la primera part de l'entrevista)

El retorn

No sé per què ni per a què, no m'interessen les fosques raons ni les teories que envolten la seva reaparició. No penso, ni per un instant, tractar de raonar el retorn de Fidel Castro a les càmeres. Hi ha coses a la vida que només són per delectar, i aquesta és una.

El capvespre dels dictadors és una mica difícil de gaudir en la seva totalitat, des del seu retir el 2006, pressentia que em perdria una bona part del final senil de la "Revolució Cubana". Em vaig equivocar i m'alegro pel meu error.

M'havia conformat amb les reflexions, cada vegada semblaven més contes curts de ciència ficció per a revistes de 5 centaus que una altra cosa, són bones per riure, però infinitament inferiors a les seves versions gràfiques -no per gust la televisió va arrasar amb el mercat en el segle vint.

No és el mateix llegir això:

"L'economia de la superpotència s'ensorrarà com un castell de cartes. La societat nord-americana és la menys preparada per suportar una catàstrofe com la que l'imperi ha creat en el propi territori d'on va partir.
Ignorem quins seran els efectes ambientals de les armes nuclears, que inevitablement esclataran en diverses parts del nostre planeta, i que en la variant menys greu, es produiran en abundància. Aventurar hipòtesis seria pura ciència-ficció de la meva part"

D'escoltar i veure això:



Senyors, sense tristeses ni desesperances, aquest miracle de la comèdia nacional s'ha de celebrar, existeix la posibilitat que sigui la última vegada que el veiem discurrir.

Carreteres tristes

Dona pràctica que sóc, vaig pensar aprofitar el meu viatge a Santa Clara per comprar a la carretera els productes que a la Capital costa molt aconseguir o tenen un preu molt elevat. Des que era petita recordo als guajiros venent a la vora del camí, ells mateixos sembren o crien, i comercien directament amb els viatgers les seves mercaderies.

Em va sorprendre el desert de venedors ambulants durant quilòmetres i quilòmetres, aquests pagesos tenen una economia molt precària, i costa creure que la policia es dediqui a castigar per negociar allò que neix de les seves pròpies mans. En cases de fusta i amb les seves vaquetes censades, aconsegueixen amb la venda d'unes lliures de formatge alimentar alguns dies les seves famílies.

Encara en queden alguns, difícilment sumen una vintena al llarg dels quilòmetres que separen l'Havana de Santa Clara. Temorosos, quan el carro s'atura, s'acosten amb cautela, ja que la PNR els caça fent-se passar per clients.

El noi al que finalment li vaig poder comprar formatge no arribava als 25 anys. Li vaig preguntar què passava quan els agafaven: ells fugen a tota velocitat, tracten de salvar almenys una mica de la mercaderia, i els policies els corren enrere muntanya endins.
- ¿Corren darrere vostre muntanya endins?!

Costa treball prendre's seriosament la ridícula imatge d'un uniformat anant-li enrere per la malesa a un camperol per confiscar vint plàtans. Com que no li anava a fer una dissertació el pobre noi, simplement li vaig pagar i me'n vaig anar, però la idea em dóna voltes al cap: No hi ha un milió de persones improductives guanyant salaris segons el general Raúl Castro? Per què no comencen per desmuntar aquests llocs depredadors de l'economia familiar i permeten que els camperols venguin els seus productes on vulguin?

La qui no entén res sóc jo

"No creguis, no temis, no supliquis"

Alexander Solzhenitsyn

Els últims dies han estat vertiginosos, esberlats per l'alegria i la incertesa. No em vaig acomiadar de Pablo Pacheco perquè el van treure del país d'amagat, no he aconseguit parlar amb Pedro Argüelles i encara tinc clavada en els meus ulls la imatge de Fariñas, congelada en l'instant en què una ganyota a la cara provava que per a ell un glop de líquid és El Mal.

Vaig estar una mica desconnectada, vagarejant d'un costat a un altre, des Pinar del Río fins a Santa Clara, assabentant-me de tots els esdeveniments gràcies al flux de sms que hem aconseguit mantenir alguns amics. He vist molta gent amb fe en que un dia viurem en un país lliure, vaig quedar impactada per la xarxa solidària als afores de l'hospital on està Coco: una vintena d'amics lleials i companys seus vetllen amb fervor pels alts i baixos de la seva salut, s'orienten als despistats -com jo- que arriben tres hores abans de la visita, brinden tot el que tenen, i això és, gairebé res. Lamento sincerament que cap periodista s'hagi pres la feina, fins ara, de parlar amb aquestes persones que des de fa quatre mesos tenen cura en silenci de la vida de l'home més lliure de Cuba.

Resulta a vegades desestabilitzador veure tanta empenta i bondat en persones com la mare de Fariñas i tanta indolència i hipocresia en articles com aquest. Hi ha vegades en què és preferible no connectar-se a Internet.

Em molesta molt, moltíssim, sentir l'escamoteig a les veus de la societat civil en termes d'una política tan oportunista al voltant del que vivim avui al meu país: l'excarceració dels innocents. En quin moment de la història el diàleg va ser entre l'Església i el govern cubà, i Moratinos va quedar com a mediador? Quan seran alliberats els presoners que volen viure a Cuba? Per què a l'aeroport internacional els "lliures" no van entrar a l'avió com la resta dels passatgers? Si podran entrar a Cuba quan vulguin, per què no els va ser possible ara dir adéu als seus amics ni prendre un cafè a casa seva abans de sortir de l'illa?

Avui he vist per primera vegada la cara de Paneque en una foto a Internet, els meus sentiments són inenarrables, aquest text es tornaria absurd si em deixés portar pels meus interrogants. Em fa mal dir-ho, però fins ara només una paraula defineix l'assoliment d'aquest sui generis diàleg que exclou els protagonistes i víctimes d'una de les dues parts: desterrament.

Quan almenys un dels ex-presoners de consciència alliberats a Madrid posi seus peus a Cuba de visita, quan Pedro Argüelles, Eduardo Díaz i Regis Iglesias estiguin a casa seva, quan els laics Dagoberto Valdés i Osvaldo Payá siguin convidats a les negociacions entre el govern i l'Església Catòlica, i puguin opinar en igualtat de condicions, llavors estarem en el Diàleg; fins a aquell moment només parlem de concessions, conveniències i sortides d'emergència.

Resposta de Guillermo Fariñas al diari Granma

Pres del bloc Huelga de hambre

Resposta de Guillem Fariñas Hernández a l'entrevista realitzada per Deisy Francis Mexidor, del diari Granma, el dissabte 3 juliol 2010 al cap dels Serveis de Teràpia Intensiva de l'Hospital Universitari Arnau Milián Castro

(La resposta la va dictar per telèfon Guillem Fariñas a licet Zamora Carrandi)

La periodista Deisy Francis Mexidor va obviar intencionadament destacar tot l'equip mèdic que atén a Guillem Fariñas Hernández, entre ells el Dr Armando Caballero López cap de Cures Intensives i Especialista en segon grau; Dr Elías Becker García, especialista en segon grau en Nutrició parenteral; Dr Luis Alberto Pérez Santos, especialista en segon grau en Teràpia Intensiva; Dr Mauro López Ortega, especialista en segon grau en Teràpia Intensiva; Dr Mario Rodríguez Domínguez, especialista en segon grau en Teràpia Intensiva; Dr Rodolfo Delgado Martínez ; Dr Israel Serra Machado; Dr Ernesto Fernández Aspiolea, especialista en primer grau en Teràpia Intensiva; Dr Marcos Castro Alonso, especialista en primer grau en Teràpia Intensiva; Dr Yoniel Rivero llòbrega, Resident a Tercer any en Teràpia Intensiva i Dr . Carlos Herrera Cartaya, el qual no integra l'equip mèdic per estar complint missió a Veneçuela i al trobar-se de visita a Cuba assisteix cada dia als matins a les discussions de l'equip mèdic, pel que fa a l'evolució de Guillem Fariñas, a causa de l'experiència d'anys enrere en les diferents vagues que ha realitzat el mateix.

El professor Armando Caballero va tenir un lleuger error perquè jo vaig entrar amb 53 quilograms l'11 de març i de vegades m'han portat fins 69,75 quilograms. Tot això ha estat gràcies al nutriòleg Dr Elías Becker, això ens dóna la certesa que Orlando Zapata Tamayo va ser assassinat perquè d'haver-li donat a ell l'atenció mèdica que el diari Granma relata que m'han donat a mi, en aquests moments no fos un difunt.

Es va obviar explicar el motiu del meu dejuni i es planteja en el diari que és un suïcidi i no se'ls explica als lectors d'aquest que Guillem Fariñas està en vaga de fam des del passat 24 de febrer a demanda de llicències extrapenals per a 25 de els 26 presos polítics que es troben a les presons de Cuba com a presos de consciència i en delicat estat de salut.

Considero que a causa de el meu estat de gravetat han utilitzat l'humanitarisme dels metges per anar preparant als mitjans de premsa internacionals per a la meva futura mort. Conscient estic de la meva propera mort i la considero un honor ja que tracta de salvar-los la vida als 25 presos polítics i de consciència que la pàtria necessita com a líders. Els únics responsables del meu futur decés són els germans Fidel i Raúl Castro. Confio en l'equip mèdic i paramèdic que m'atén. És per això que he rebutjat les diferents ofertes que m'han fet per anar a tractar-me a altres països. Vull morir a la meva pàtria davant els nassos dels dictadors que tenen les pistoles, fusells, canons i bombes. Només tinc la moral de ser del poble de baix, enganyat i sotmès durant 51 anys pels que posseeixen les armes, la violència i les lleis totalitàries i que desgovernen des de dalt.

Guillem Fariñas Hernández

Aigua freda i deute etern

Amelia té prop de 50 anys i viu sola, el seu marit va morir a Angola i des de llavors rep una misèria de pensió a través de l'Associació de Combatents. Com que no treballa per l'Estat, però, encara està en edat laboral, diverses vegades han tractat de retirar els escassos 200 pesos que rep en qualitat d'"ajuda econòmica".

Des que va canviar la seva nevera, la vida se li ha complicat: té aigua freda, però un deute amb l'Estat de 2000 pesos, una trentena de pagaments mensuals més els recàrrecs per endarreriment que no ha pogut liquidar. Des de fa alguns mesos rep setmanalment un "inspector" a casa seva, que la informa del que re-malament que va el seu cas. Tot va començar amb una multa, que sobrepassava el seu propi deute impagable. Com no va funcionar, va venir el xantatge de treure-li la nevera i finalment una amenaça de judici.

Amelia sap que no podrà reunir aquesta suma, i el seu inspector, esdevingut confident a força de veure-li la cara, li va confessar que ell tampoc havia pogut complir el seu compromís de pagament.

En un estrany "Any de la Revolució Energètica", epítet que es va escriure sota de la data en cada document oficial i en les pissarres de les escoles, Fidel Castro va decidir renovar els equips electrodomèstics de les nostres cases. L'energia mai va arribar, però les nostres bombetes, ventiladors i refrigeradors van ser canviats a la barata per uns nous, compromís de pagament a terminis mitjançant.

Alguns anys després, un per cent ben alt de cubans deu milers de pesos a l'Estat, reunions del PCC exigeixen als militants a "vetllar pel compliment dels compromisos en els seus nuclis i en els seus barris" i de pas també "a saldar els seus propis deutes per donar l'exemple ". Però, després de 50 anys-se sigui militant del Partit o no-, el comú denominador del cubà mitjà és la insolvència, i aquesta fallida de l'economia familiar és el resultat de la mala administració del govern, que ara exigeix que paguem el que mai hem guanyat.

Els límits del cinisme

Una de les característiques de l'ésser racional és reconèixer els seus propis límits i aquells altres -que per raons lògiques- han d'actar-se perquè la convivència funcioni el més harmònicament possible. No obstant això, alguns sectors de la meva societat trenquen cada dia les fronteres del cinisme humà, i a l'avantguarda d'aquest moviment es troba, sense dubte, el periodisme oficial i el seu insigne Noticiero Nacional de Televisión.

Un dels últims canvis duts a terme pel nostre designat president va ser una modificació en la llei de jubilació: de la nit al dia -sense crits, sense algaravia, sense protestes i sense sindicats ardents exigint explicacions- els cubans vam ser advertits que el nostre dret a la jubilació es veuria estès dels 60 anys a 65 per als homes i de 55 a 60 per les dones. Així, sense més, la "massa obrera" del paradís socialista va empassar-se amb amargor el pap amarg de l'abús estatal i va assumir els seus cinc anys extra de vida activa laboral.

Però per alguns mai és suficient humiliació, ahir al NTV van passar un petit reportatge sobre les "desenes de milers de manifestants" francesos que van sortir al carrer a protestar per la intensió del govern d'aquest país d'aplicar una llei semblant a la que fa només uns mesos ens va ser imposada a nosaltres.

La dolça veu de la reportera amenitzava les captures de pantalla d'un carrer parisenc pres per la vaga: "els obrers francesos protesten contra la pretensió del govern d'augmentar l'edat de jubilació en dos anys".

On queden els llunyans horitzons del cinisme oficial? Serà un acte de sadisme Estat vs Poble o simplement la indolència d'un poder que oblida endolcir la píndola als seus sotmesos? Vol el Comitè Central del Partit demostrar la seva impunitat davant els treballadors? Podria considerar-se una ironia dels nois de DOR, els quals tampoc volen retirar-cinc anys més tard del planejat i ens deixen caure informacions entre línies per caldejar els ànims?

Desconec quina pot ser la hipòtesi correcta, però qualsevol que aquesta sigui, no denota més que un sarcasme cruel cap a nosaltres: des de fa cinquanta anys no protestem pels nostres drets laborals.

A l'hospital

Marta està cansada dels hospitals. Té -com la majoria dels seus conterranis- mala sort amb la salut pública. Un dels pilars de la revolució en la qual va néixer no deixa de semblar un edifici corcat en estàtica miraculosa, un pilar de la destrucció.

Fa algunes setmanes va estar cuidant un familiar al Calixto García. Entre altres vicissituds, els sèrums que necessitava el seu pacient van ser comprats en el mercat negre, la majoria de les medicines "resoltes" i el tractament supervisat pels propis familiars. A força d'esbrinar van aprendre a recordar a la infermera l'hora exacta de les cures, el nom de cada pastilla i el tractament-dut a terme per ells mateixos-per evitar escares.

Com poques vegades hi havia aigua, van portar galledes, com no hi havia com escalfar per l'hora del bany, van comprar un escalfador, com havia massa calor en el quart, van demanar un ventilador prestat. El van portar tot: el sabó, els llençols, el menjar, la butaca de l'acompanyant, la crema, l'alcohol, les vitamines i el cotó.

L'únic problema que va quedar sense resoldre va ser l'assumpte de l'obstrucció del bany, però que l'inodor tingués sempre una aigua verda-vermella pudent i que el sifó del rentamans es botés irremeiablement, podien ser considerats menors tenint en compte la capa de brutícia de tot el local, la destrucció de les finestres i els cables flotants del fals sostre.

Marta m'explica que va acabar la seva estada esgotada: l'únic que li demana al cel és morir d'un infart a casa, sense haver de gaudir de les comoditats de la salut pública cubana.

Dia dels Pares

La primera vegada que vaig escoltar parlar de les Damas de Blanco va ser un Dia dels Pares. El Ciro i Claudio Fuentes feien un documental sobre l'oposició cubana, com a contrapart a tres dies de telenovel de ficció a propòsit de la dissidència, que havien estat passant a la Mesa Redonda.

Mai vaig a oblidar el contrast entre les entrevistes del documental i les imatges manipulades de la televisió cubana. Un amic meu sempre diu que el seny és el que permet no creure allò que només una de les parts narra, i jo li responc: Justament, visc en un país insensat. Tot i saber que la premsa oficial menteix, quan per primera vegada confirmar el meu instint, la delícia va ser inefable: vaig tenir la prova.

Dissabte, un dia abans del Dia dels Pares, he anat a saludar les Damas, és a elles a qui he de fer la meva felicitació més profunda. Durant les quatre hores de festes elles seran les veus dels pares que no podran jugar amb els seus fills, i els seus vestits blancs recordaran que després de les reixes del paradís socialista hi ha homes justos. Pablo Pacheco no podrà jugar amb el seu fill Jimmy. No obstant, no estarà sol: en una Església de la capital un grup de dones resarà perquè l'any que ve puguin estar junts.

Els gossos

Només una vegada en la meva vida m'he desmaiat: caminava per l'avinguda 23 i vaig veure un cotxe atropellant un gos. El xofer i el seu acompanyant van baixar del cotxe, van agafar l'animal per les potes i el van llançar, agonitzant, en un llautó d'escombraries a un metre de mi. L'última imatge que em vaig endur abans de caure: el gos agitat, sagnant entre les deixalles mentre les meves orelles captaven el grinyol de les gomes del moscovich allunyant-se a tota velocitat. Quan vaig despertar estava al llit: l'amiga que m'acompanyava se les va enginyar per a muntar en un taxi i deixar-me sana i salva, encara que no desperta, a la porta de casa.

Potser aquest instant hagi marcat la meva obsessió amb els gossos de carrer: em parteixen l'ànima, em fa impotència no poder-los recollir a tots, tremolo al veure'ls creuar els carrers. L'altre dia un amic meu-ultra pessimista pel que fa el futur d'aquest país-es burlava de la meva aprehensió pels animals, però és molta la indolència que aquest poble carrega sobre les seves espatlles i els gossos han estat víctimes directes del fenomen de l'apatia nacional: sarnosos, ferits, extra prims i llardosos formen part del paisatge quotidià de la meva ciutat, com els arbres i els ocellets.

El terrible de la seva situació només es veu superat pels seus compatriotes del món animal, veïns del zoològic de 26: a més de prims, llardosos i mig malalts, viuen en gàbies molt petites per a les seves mides (el sostre de prop que tenen per cel els falcons i àligues és realment descoratjador) i de vegades estan sols fa la impressió que hi són només perquè ens eduquem en els fonaments del maltractament animal.

El meu pobre cap

Foto: Claudio Fuentes Madan

Una amiga m'envia un correu molt preocupada per la meva integritat física, des d'Espanya li va arribar una llista de setanta-quatre traïdors a la pàtria entre els quals em trobo. Resulta que he signat una carta, juntament amb altres representants de la societat civil, demanant la flexibilització de les facilitats per vendre aliments i l'alliberament dels viatges de ciutadans nord-americans a Cuba.

La polèmica em fascina, just a Cuba tinc una altra amiga blogger que em va cridar de seguida per dir-me que en la seva opinió calia estrènyer la femella fins que no hagués ni aigua per a prendre, perquè només així es cauria la dictadura: ni a mi se'm va ocórrer dir-li "feixista", ni ella a mi "assassina castrista". Com és elemental acabem el nostre diàleg amb total harmonia: ella em va transmetre algunes interrogants i jo li vaig deixar altres dubtes.

No seria la primera vegada que en la meva petita illa no hauríem res a menjar, i al vivim-per res relacionat amb la política exterior dels Estats Units-després de la Perestroika i la Glasnost, que van enviar setanta anys de comunisme de cap a l'infern. No crec que la democràcia sigui exportable, ni la fam un detonador de la consciència social. Sempre m'he preguntat a quantes hores vam estar el 5 d'agost de 1994 de una "Matança de Malecón" a l'estil de la de Tiananmen. És que algú avui s'especula que la Xina sigui un país democràtic?

Des que tinc ús de raó la política de la guerra freda només ha servit perquè el Ministre de Relacions Exteriors de torn repeteixi un mantra infinit en compte cimera hi ha pel món "bloqueig, bloqueig, bloqueig", però els comptes privades dels propietaris del país segueixen "creixent, creixent, creixent". Mentre, l'esquerra Europea i Llatinoamericana aplaudeix com si unes restriccions econòmiques poguessin justificar la dictadura més llarga d'occident.

Aquesta és la meva opinió: pot estar errada, pot ser correcta. Potser és ingenu pensar que aquestes flexibilitzadors promourien la democratització de Cuba, però, el contrari acaba per ser-quan se li mira fredament-igualment naïf. Agraeixo a tots els que han mantingut viva aquesta polèmica a la xarxa sobre bases civilitzades i objectives, especialment Ernesto Hernández Busto a penúltims Dies m'ha fet sentir que la Cuba harmònica i divergent no està massa lluny, aquesta-com diu Reinaldo Escobar-on " la discrepància política estigui despenalitzada ".

Als que demanen el meu cap, només una observació: em sembla que hauran d'disputa amb els nois del DSE, ells l'estan demanant des d'abans.

La trucada de Bayamo

Em desperta el telèfon i confosa llegeixo en l'identificador de trucada un desconegut 21 en el codi. Despenjo somnolenta i escolto una veu que amb accent de les províncies orientals diu:

- Si us plau, necessito parlar amb Claudia, necessito donar-li una informació.
- Sóc jo què passa?

El que em parlava de l'altre costat estava nerviós i en la notícia em ometia "on i qui", jo mig adormida no entenia res:

- On estàs?
- A la presó provincial de Bayamo.
- Ets periodista?
- No, sóc un pres comú, però aquest altre pres està molt malament i ningú l'atén, per això truco.

Em vaig espantar una mica al principi Qui els havia donat el meu número? Li vaig preguntar i em va donar una llista de desconeguts. L'home estava preocupat, vaig sentir vergonya de la meva pròpia desconfiança.

- Hi ha algun problema? - Va preguntar
- No, cap, digues-me què passa i veuré què puc fer.

El que em va explicar va ser això: el pres Alexandre de Quesada Martínez, condemnat des de l'any 89 per atemptat, està molt malalt dels ronyons i li neguen atenció mèdica. Fa sis dies es va cosir la boca i va deixar de menjar, el personal de la presó no li fa el menor cas i el seu deteriorament físic és molt evident.

El seu amic estava molt inquiet, em va demanar ajuda. Com n'és desesperat pot estar un pres per trucar a una desconeguda a l'altre costat del país i demanar-li socors?

- Digues-li que deixi la vaga, si us plau, al govern no li importarà que mori-no vaig poder demanar-li que també es descarregaran fitxers de la boca, era massa horrible.

Em pregunto què puc fer per ell, penso també en Yamil Domínguez Ramos, pres al Combinat i també en vaga, en Marleny González, la seva dona i la meva amiga, desesperada. Quants són en realitat, quants sumen a tota l'illa aquests homes esgotats, condemnats no a una presó, sinó a un infern?

Eleccions de candidats a les Assemblees Municipals del Poder Popular

Quan jo era una nena em posava la panyoleta amb aplom-la mateixa que feia una línia de salpullido sobre la meva coll-, em parava al costat de l'urna en posició de ferm i saludava la bandera. Era una pionera orgullosa de tenir cura de la votació, de vetllar per l'exercici de la democràcia.

A poc a poc les coses van anar canviant: vaig arribar a odiar aquella martiritzat panyoleta que no podia treure'm sense perdre la meva honor revolucionari, vaig dubtar d'una democràcia que no contemplava l'abstencionisme com postura, vaig comprendre la farsa de tenir cura una urna que només servia per perpetuar la por dels votants.

Vaig arribar als setze anys i la primera butlleta en què vaig dibuixar una creu va figurar per a mi com el primer esglaó de la infinita escala de la paranoia: ni tan sols vaig tenir el valor de deixar-la en blanc. Fins avui-mentre escric aquestes línies-he arribat a anul.lar la majoria, però, no he tingut la força de absentar a les eleccions.

Diumenge s'acosta i ho he decidit: serà la primera vegada. Potser pugui resultar una mica absurd que jo tema "abstenir", per desgràcia la por té camins foscos i aturar-me davant de la presidenta del col.legi electoral i dir-li: "No espereu per mi, no vindré a votar" és justament el que mai m'he atrevit a fer.

Als trolls “ni un tantico así”

Fa prop d'un any li vaig dedicar unes línies als trolls. Per vostès, els meus comentaristes, els dedicaré avui algunes més. Evidentment la controlada que hi ha a Vuitè Cerco no és un acte de llibertat d'expressió, atès que intimidar, insultar o amenaçar, escriure en persa en un bloc hispà i repetir la mateixa bajanada cent vegades no denota llibertat, sinó violència verbal o sabotatge virtual.

Per totes aquestes coses a les que estem condemnats els meus lectors i jo, em sento en el deure d'explicar les raons per les quals no modera comentaris, o més aviat les raons per les quals no eliminar trolls, que no és el mateix. Els demano comprensió a vostès, sé que la solidaritat és la força que més ens uneix.

- No tinc un accés a Internet que em permeti moderar comentaris sistemàticament, és un procés lent i requereix molta connectivitat, temps i diners.
- No vull demanar-li a ningú que s'ocupi de moderar el bloc, el considero la meva responsabilitat.
- En aquests últims mesos he viscut diversos "mítings de repudi" en la meva vida real. En dependència del grau d'exaltació que tingui la horda primitiva que representa el govern cubà, he sortit més o menys afectada: aquesta és la realitat de la meva vida, aquest és el dia a dia dels que pensen diferent.
Els trolls al meu blog hi ha de la mateixa manera que en la meva realitat hi ha una cosa que es diu "brigades de resposta ràpida". Potser no sigui evident per a qualsevol internauta, però per a mi ells són la manera que el govern ha trobat per contenir les veus cansades de la revolució més llarga del món: insultar, amenaçar i reprimir.

He organitzat les meves explicacions segons el grau d'importància: potser si jo pogués estar més temps a la xarxa de xarxes la tercera raó ni tan sols existiria. No obstant això per cada dificultat que es presenta perquè jo segueixi escrivint, una nova idea sorgeix en el meu cervell i li troba la part objectiva, per dir d'alguna manera. Sé que els estic demanant que visquin cada dia un míting de repudi, sé que és massa.

Em disculpo i els prego que els tinguin la tolerància que ni ells, ni el govern al qual representen, tindran mai amb cap de nosaltres.

Post relacionat: De la connectivitat als comentaris

La indolència

Malgrat totes les vegades que vaig escriure la paraula "solidaritat" a la meva llibreta d'estudis primaris, del molt que a casa meva em van dir "en aquesta societat estem per ocupar de tots", de les múltiples ocasions en que vaig escoltar "el cubà si ajuda ", mai vaig poder percebre en la vida real aquesta generalització de la bondat en els meus congèneres, sinó més aviat el contrari.

He vist a dones embarassades viatjar de peu a la guagua mentre els asseguts fixen la mirada en un punt mort més enllà de la finestreta-una vegada fins i tot vaig sentir durant mitja hora al P4 a un cobrador argumentar "per què" les embarassades no tenien dret a reclamar seient: elles havien gaudit el quedar en aquest estat, ara a aguantar. Cada dia quan pas per 23 i 12 escolto el agonitzant pregó d'una velleta plena de xurro, intentant vendre la seva pasta de dents de la quota i jabitas a pes. És normal caminar per Centre Havana i xocar amb nens descalços demanant diners. He de tancar els ulls quan una doctora compta amb desgana com es va morir un pacient en el cos de guàrdia perquè ningú es va adonar del que greu l'assumpte. Vaig deixar fa uns mesos a entrar de nou en el zoològic de 26, la imatge dels animals amagrit i presos em va recordar que sempre hi ha qui paga més car que els homes la imbecilitat humana.

Potser no em falti per veure gairebé cap acte egoista als carrers de l'Havana: robatori i assalt sense que ningú es posi, policies abusant dels seus càrrecs i la seva impunitat, la seguretat de l'Estat prenent els carrers i reubicant a la gent com en un joc d'escacs, els mítings de repudi, les jineteras patint l'abús dels seus xulos i de l'autoritat-sense poder queixar-se sota pena de ser reenviades als seus províncies.

He contemplat a les víctimes i als victimaris, els he vist fins canviar el vestit i intercanviar els papers. He vist-i m'he vist també-virar la cara davant el dolor i la pobresa, culpar els pobres de ser pobres i als rics de ser rics. He vist aquest "aguerrit poble que ha resistit 50 anys" ofegar en alcohol i banyar-se després en el fang de l'enveja i la misèria. No sé si això es pot definir com "resistir", però tinc la impressió que el saldo ha resultat molt negatiu.

La guerra mediàtica contra qui?

"No m'agrada dir països, prefereixo dir governs"

Reinaldo Taladrid, Taula Rodona del 15 abril 2010

Igual que Taladrid, jo també prefereixo dir governs i no països, sobretot quan es parla del meu govern i no del meu país. Aquest és l'argument de l'anomenada "Guerra mediàtica contra Cuba", que en realitat seria en aquest cas "contra el Govern Cubà", no sé com va poder escapar-se aquesta subtilesa al selecte plafó. Juro que preferiria respondre amb arguments seriosos, desmentir amb vehemència les estratagemes, cridar les veritats que a ells ni tan sols els permeten rebatre amb mentides-fins i tot per falsificar, desvirtuar i manipular tenen la llengua amarrada-però no ho aconsegueixo, em resulta massa ridícul.

Més enllà dels delirants racons de la "ruta dels diners"-evidentment molt difícil de seguir perquè, segons el mateix Lázaro Barredo no es coneixen els "destinataris finals" de les subvencions nord-americanes-les teories de la conspiració sobre "la comanda cyberdisidente" i les hipòtesis aberracions sobre l'existència de les Dames de Suport; vaig aconseguir veure l'hora i mitja de Taula Rodona fins al final.

Per sorpresa meva vaig saber de diverses novetats:

- El programa televisiu em dóna molta migranya.
- Rosa Miriam Elizalde no està autoritzada a explicar les seves teories perquè no pot dir noms.
- Barredo es torna ambigu, diu que "la indústria del mal fa cinquanta anys", però no aclareix on es troba la seu.
- Randy es posa nerviós quan sent esmentar "Berta Soler".
- Hi ha un nostàlgic grup a Espanya-de solidaritat amb el govern cubà-anomenat "Associació juliol 26".
- S'ha autoritzat ja oficialment l'ús dels mots blog i blogger.
- Un senyor francès, segons sembla, es va fer famós per publicar una entrevista manipulada, però no pot donar detalls d'ella perquè està terminantment prohibit dir "Yoani Sánchez" a la televisió cubana.

La polèmica epistolar

Foto: Generació Y

La primera rèplica de Carlos Alberto Montaner a Silvio Rodríguez la vaig llegir com llegeixo les respostes intel ligents que molts intel.lectuals donen sovint els defensors del govern cubà. El que mai vaig poder imaginar va ser una resposta de Silvio, no és típic dels "representants" del meu país respondre amb arguments civilitzats.

Des del dia 9 d'abril el primer que faig quan em connecto a internet-i això és completament inusitat perquè sempre obro primer meu bloc-és veure qui li va respondre a qui. Aquest intercanvi de cartes m'ha excitat al punt de veure'm a mi mateixa fent "clic" en llocs prohibits en el nom del meu higiene internauta, com Kaos en la Red i Rebelión. El trobador em va fer trencar el mur de la meva intolerància amb una simple resposta, que encara que fanàtica en el seu contingut era molt oberta pel sol fet d'existir.

No puc dir que en tancar la polèmica Silvio Rodríguez-altre temps diputat de l'Assemblea Nacional del Poder Popular-m'hagi decebut. No hi pot haver desencís on no hi ha Fe Tanmateix, una ingenuïtat fa temps adormida va renéixer en mi durant aquest intercanvi, una pena que hagi estat aixafada per la seva tercera i concisa resposta. Vaig mirar la pantalla de l'ordinador i de tornada de peus a terra em vaig dir: Com vas poder ser tan il.lusa nena, com vas poder creure que es mouria cap a algun lloc?

Cuidar el cervell

Foto: Claudio Fuentes Madan

Val la pena fer exercicis, no fumar, no donar-se un glop, no molestar massa amb les coses de la vida i no obsessionar-se amb el demà. Encara que jo no compleixo a cabalidad cap d'aquestes premisses, tinc una recepta-no tan saludable per al cos però sí molt per al cap-que m'ha salvat una i altra vegada: no em deixaré rentar el cervell, prefereixo enyorar la veritat de viure anat al llit amb la mentida.

La memòria és traïdora i no aconsegueixo recordar el moment exacte en què, probablement davant del televisor, em vaig dir "Aquests senyors, és un fet, m'estan mentint". D'altra banda, i completament en contra de la meva voluntat, tinc gravats com jeroglífics els nombrosos comunicats que vaig llegir quan era pionera exemplar, els cartells que vaig enganxar "Jo sí vot per Tots", fins i tot les llàgrimes que vaig plorar per aquell desconegut Ché assassinat-segons els meus estudis a la primària-perquè jo pogués ser feliç.

Després d'aquestes estranyes evocacions sobre mi mateixa-l'altra jo desconeguda i per sort força petita-tinc un forat negre de la mida de l'univers i la meva propera escena és bastant oposada pel que fa al capítol anterior, un exemple perfecte del picada d'imatges d'una memòria traumes:

Estic al passadís del tècnic mitjà en què vaig estudiar, parlo amb un grup de professors i hi ha la presidenta de la FEEM. La conversa està tensa, però el caràcter és afable, ella em diu:
- Jo crec que les coses poden millorar, en les reunions jo dic el que penso, tracte de fer el que puc.
- Tu seràs així, però a mi em sembla que això d'estar a la Joventut és, majoritàriament, oportunisme pur.

M'agradaria saber què va passar exactament en el medi. Què vaig llegir, què vaig viure, què vaig veure? Tracte i tracte però no puc recordar-ho. Potser no ho aconsegueixi veure mai, encara que una mica he après: som el que pensem, no podem donar-nos el luxe de oblidar-ho.

Cançó "Maniobras" del Ciro, del disc "Cuando amanezca el día"