Després de l'Odissea en la qual pot convertir-se connexió a Internet, tenir quatre o cinc proxys per burlar la censura imposada pel govern, haver renunciat a Skype fa uns mesos i navegar literalment contra el corrent (50kb per segon màxim); trobar-se amb cartells com el d'aquest post és força decebedor.És per això que l'aixecament d'algunes sancions imposades a Cuba, Iran i Sudan-anunciat pel Departament d'Estat nord-americà-per facilitar l'accés dels ciutadans a la xarxa és, al meu entendre, imprescindible. La veu de les persones, i no la dels seus governs, és la que lluita per obrir-se camí a la xarxa; Internet és l'espai dels que no tenim de llibertats d'expressió i de premsa.
Hi ha també l'assumpte de les justificacions: a Cuba no hi ha Internet pel bloqueig. Per a què regalar coartades a un Estat? Viu convençuda que cada sanció imposada a Cuba és una arma per justificar la manca de llibertats del poble. L'accés a la informació és un perill per al govern cubà, restringir-li facilita el treball i redueix les petites fonts de llibertat dels cubans.
En aquesta illa no hi ha Internet perquè el govern cubà li té por, una prova d'això són els múltiples llocs bloquejats, les dificultats per l'accés i la policia informàtica. Qualsevol gest que serveixi per apanyar aquesta trista realitat no té, crec, cap sentit. De totes maneres el temps dirà si el meu escepticisme és vàlid, aquí tenim el cable de Veneçuela, al qual no deixo de trobar certa analogia mitològica amb el fil d'Ariadna, que la va salvar de les urpes del Minotaure.
