((Traducció al català))

13/3/10

Els llasts de la guerra freda

Després de l'Odissea en la qual pot convertir-se connexió a Internet, tenir quatre o cinc proxys per burlar la censura imposada pel govern, haver renunciat a Skype fa uns mesos i navegar literalment contra el corrent (50kb per segon màxim); trobar-se amb cartells com el d'aquest post és força decebedor.

És per això que l'aixecament d'algunes san
cions imposades a Cuba, Iran i Sudan-anunciat pel Departament d'Estat nord-americà-per facilitar l'accés dels ciutadans a la xarxa és, al meu entendre, imprescindible. La veu de les persones, i no la dels seus governs, és la que lluita per obrir-se camí a la xarxa; Internet és l'espai dels que no tenim de llibertats d'expressió i de premsa.

Hi ha també l'assumpte de les justificacions: a Cuba no hi ha Internet pel bloqueig. Per a què regalar coartades a un Estat? Viu convençuda que cada sanció imposada a Cuba és una arma per justificar la manca de llibertats del poble. L'accés a la informació és un perill per al govern cubà, restringir-li facilita el treball i redueix les petites fonts de llibertat dels cubans.

En aquesta illa no hi ha Internet perquè el govern cubà li té por, una prova d'això són els múltiples llocs bloquejats, les dificultats per l'accés i la policia informàtica. Qualsevol gest que serveixi per apanyar aquesta trista realitat no té, crec, cap sentit. De totes maneres el temps dirà si el meu escepticisme és vàlid, aquí tenim el cable de Veneçuela, al qual no deixo de trobar certa analogia mitològica amb el fil d'Ariadna, que la va salvar de les urpes del Minotaure.

Apartheid a la Novena Mostra de Joves Realitzadors (documental i consulta)


LA CONSULTA

¿Dret d'Admissió?
Wilfredo Vallín Almeida
vallinwilfredo@yahoo.com

La Víbroa, l'Havana, 9 març 2010

Són un petit grup de joves. Han comprat unes entrades per al cinema Chaplin on transcorre la Novena Mostra de Joves Realitzadors. El diàleg que va tenir lloc a l'entrada d'aquest lloc públic va ser, més o menys, el que segueix breument:

- Vostès no poden entrar.
- Per què? Tenim les entrades ...
- Sí, però tot i així no poden entrar.
- ¿Amb quin dret ens prohibeix vostè l'entrada?
- El cinema es reserva el dret d'admissió ...

A continuació segueix un altercat verbal que no cal reproduir aquí i on no falten els insults i els coneguts qualificatius als joves de "mercenaris", "contrarevolucionaris", "assalariats" i altres d'aquest tenor.

Aquest columnista és interpel·lat pels agredits en el sentit de quanta raó o autoritat té la direcció d'aquest cinema per fer una cosa semblant. La resposta de La Consulta és aquesta:

Hi ha institucions i llocs que per la seva naturalesa, són selectius en l'accés a les seves instal.lacions. Per exemple, és sabut que les lògies maçòniques permeten la presència en les seves sessions de treball només als seus membres i convidats especials.

D'altra banda, hi ha llocs on no pot accedir-se sinó amb determinats requisits. Així, als tribunals s'ha de comparèixer amb determinat vestit: no és possible anar vestit de qualsevol manera. Pot passar d'aquesta manera en un restaurant de determinat nivell, o en una església.

La manera de comportar-se també pot ser un requisit: en un teatre, concert o espectacle públic on hi hagi desordre manifest, els responsables poden ser expulsats de la zona i fins a no ser deixats entrar si això s'ha convertit en un fenòmen reiterat.

Això no té absolutament res a veure amb que els administradors d'aquests llocs consideren que les seves facultats administratives arriben fins a tenir capacitat per conculcar els drets atorgats per la Constitució de la República als ciutadans pel sol fet que aquests no comparteixen la ideologia del govern de torn.

Perseguir, a l'extrem de no permetre, l'accés de llocs públics a persones que es comporten correctament, que no alteren l'ordre exigit, que paguen el preu corresponent a les entrades respectives, que no es fiquen amb ningú durant l'espectacle i que una vegada acabat aquest senzillament es retiren de forma ordenada, tranquil·la i respectuosa, presenta, simultàniament les següents il·legalitats per part dels que es abrogar tan absurd "dret":

I. Violació de la Constitució de la República en els seus articles:
41) Tots els ciutadans gaudeixen d'iguals drets...
42) La discriminació per motiu de raça, color de la pell, sexe, origen nacional, creences religioses i qualsevol altra lesiva a la dignitat humana, està proscrita i és sancionada per la llei.
43) L'Estat consagra el dret conquerit per la Revolució que els ciutadans, sense distinció de raça, color de la pell, sexe, creences religioses, origen nacional i qualsevol altra lesiva a la dignitat humana:
- Gaudeixen dels mateixos balnearis, platges, parcs, cercles socials i altres centres de cultura, esports, recreació i descans.

(En cap lloc la Constitució estableix que les persones amb un pensar diferent a l'oficial rebran un tractament discriminatori d'espècie alguna i, segons la doctrina, "On la llei no distingeix, no hem de distingir").

II. Violació de la Declaració Universal de Drets Humans ratificada per Cuba fins a l'actualitat, en els articles:

2.1) Tota persona té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, posició econòmica naixement o qualsevol altra condició.

7) Tots són iguals davant la llei i tenen, sense cap distinció, a igual protecció per la llei. Tots tenen dret a igual protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una tal discriminació.

6/3/10

Ells van fer un jurament


Foto: Lia Villares

Després de sis anys d'estudi van rebre un títol i van fer un jurament. Un jurament que fa segles Hipòcrates va redactar i l'ètica va immortalitzar. Ells ho van prometre i nosaltres els confiem les nostres vides, les nostres intimitats, les nostres debilitats i les nostres malalties, aleshores ells tractarien de curar.

Quan la legislació d'un país no és respectada pel propi govern, els drets dels ciutadans són aixafats com mosques pel poder, la il·legalitat és una necessitat de supervivència, dissentir és un crim i la llibertat d'expressió és un delicte, cal tenir l'honor i el valor de mantenir els seus principis més enllà de la debacle social.

Que un metge parli de la intimitat o la malaltia del seu pacient és una indecència, però que arribi en un punt a desqualificarlo i mentir sobre la seva condició és un crim. Qualsevol d'aquests que s'anomenen doctors i que davant d'una càmera trenquen aquesta promesa que un cop van fer, aquest compromís amb la història de la medicina universal que una vegada van assumir, són una vergonya per a la seva carrera i per a si mateixos.

Hauria de tremolar la mà fins quan fan una recepta de meprobamato, perquè ells no tenen la talla moral per exercir aquesta professió tan lloable. Haurien de tenir la gosadia d'arribar a casa i despenjar el títol que van trair de la paret, perquè ells ja no són els que haurien de curar-nos.

3/3/10

La solidaritat de Coco


Hebert, Lia i jo érem la imatge del desemparament. Havíem sortit de l'Havana passada la mitjanit i deambulàvem-finalment-per Santa Clara, buscant l'incert parador del Ciro i Claudio, que havien estat arrestats a Placetas.

Només l'havia vist una vegada de passada. No podia imaginar que mesos més tard estaria al replà de la seva porta, a les quatre del matí, donant-li al timbre amb totes les meves forces. La seva mare em va obrir:

-Bon dia, sóc Clàudia, busco a Fariñas. Vinc de l'Havana, el meu marit està pres al Villa d'aquí, crec.

Coco va baixar, ens va donar cafè, em va deixar el telèfon, ens va explicar la seva vida, ens va explicar com arribar a l'estació i em va donar tota la seva hospitalitat ja voldria jo tenir la grandesa d'ànima que té ell per a obrir la porta a un desconegut -amb aquest bon humor-de matinada!

Em va convèncer d'esperar a l'alba i quan gairebé me n'anava em va dir:
-No m'agrada la idea de deixar-los anar sols a l'estació, vaig a vestir-me.

Vaig descobrir que caminava per la ciutat amb una estrella: tots els saludaven, el coneixien, li preguntaven per algú. Des que vaig entrar a casa vaig tenir l'absoluta certesa que amb ell res dolent em passaria, i mai no va fallar.

Avui hem parlat per telèfon. Més aviat ell ha parlat, perquè jo no deixo de plorar mentre em diu que li fan mal els ulls i els ronyons, que es queda adormit tota l'estona i que les pressions se li estan acostant. Deixo anar el telèfon i li passo a en Ciro, em fa vergonya no ser capaç de mantenir un diàleg coherent.

No sé què més dir... No vull que es mori.

Apartheid a la Mostra de Joves Realitzadors (vídeo)



Nota: Abans de la mort d'Orlando Zapata Tamayo havia escrit aquest text de les converses sobre el tema migratori entre Cuba i Estats Units. Havia decidit no publicar-lo perquè massa ha plogut i coses molt horribles han succeït.
No obstant això, durant la Mostra de Joves Realitzadors-a la qual diverses persones van tenir vetada l'entrada-un dels del míting (bastant desinformat, per cert) va treure el tema a la llum, així que vaig decidir treure el meu text jo també. A més els deixo el video, sense que jo sabés, una persona va filmar durant la meva NoEntrada a la Mostra.

La "Bobería" i la Baba

No trobo qualificatiu millor per a les declaracions del MINREX a propòsit de les converses sobre el tema migratori que es van sostenir entre funcionaris dels governs de l'Havana i els Estats Units. La nota de Granma, molt desinformativa per cert, no diu res dels acords presos o no. Les paraules "civilitzadament, esperit de cooperació i diàleg" es repeteixen una i altra vegada. Però amb tristesa puc veure que no hi ha una sola al·lusió a alguna cosa concreta... En què van quedar senyors? Es van reunir, van dialogar, gran connectivitat espiritual, etcètera, i llavors què hi ha de nou? ¿Va passar alguna cosa, es va moure algun peó? ¿Van signar algun acord? Sembla que no.

Per no posar el dit a la nafra, la nota dóna un gir informatiu de 360 graus i es posa a parlar de la reunió que, al dia següent, van sostenir els membres del govern nord-americà amb alguns representants de la societat civil i de l'oposició cubana. Que em disculpi el Ministeri de Relacions Exteriors, però a mi què m'importa el que va fer la delegació al dia següent de la reunió? La notícia, sincerament, sembla més digna de la revista HOLA que d'una nota del MINREX.

Si a la reunió primera -lamentablement de la qual depenen els drets ciutadans en temes d'emigració-haguessin estat convidats els dissidents dels quals el govern cubà tant s'escandalitza, i haguessin participat de les converses oficials; segurament avui les notícies serien més realistes i els acords o els desacords tindrien nom i cognoms.

El fet que el govern cubà no sigui capaç d'assumir amb coherència i maduresa un diàleg que pugui normalitzar les relacions entre els EUA i Cuba, no li dóna dret a estar llavors xafardejant i posant-se en la vida d'altres per justificar el que és injustificable: la ineficàcia de la seva gestió.

1/3/10

Apartheid a la mostra de joves realitzadors

Aquí els deixo la gravació del que ha succeït aquesta tarda a la mostra de Joves Realitzadors. Ciro Javier Díaz Penedo, Orlando Luis Pardo Lazo i jo intentàvem veure el curts de Lía Villares, que finalment ella tampoc ha pogut veure.

No escric massa, els deixo el testimoni de la meva veu a la porta del Cine Chaplin. A Ciro le han puesto una multa de 30 pesos por escàndalo público

(escoltar audio al blog original)
Nota del traductor: per causes alienes a l'autora del blog, les traduccions al català d'alguns dies enrere no están disponibles però es reemprenen avui, 1 de març amb noves entrades.
Disculpin les molèsties.