Marta està cansada dels hospitals. Té -com la majoria dels seus conterranis- mala sort amb la salut pública. Un dels pilars de la revolució en la qual va néixer no deixa de semblar un edifici corcat en estàtica miraculosa, un pilar de la destrucció.Fa algunes setmanes va estar cuidant un familiar al Calixto García. Entre altres vicissituds, els sèrums que necessitava el seu pacient van ser comprats en el mercat negre, la majoria de les medicines "resoltes" i el tractament supervisat pels propis familiars. A força d'esbrinar van aprendre a recordar a la infermera l'hora exacta de les cures, el nom de cada pastilla i el tractament-dut a terme per ells mateixos-per evitar escares.
Com poques vegades hi havia aigua, van portar galledes, com no hi havia com escalfar per l'hora del bany, van comprar un escalfador, com havia massa calor en el quart, van demanar un ventilador prestat. El van portar tot: el sabó, els llençols, el menjar, la butaca de l'acompanyant, la crema, l'alcohol, les vitamines i el cotó.
L'únic problema que va quedar sense resoldre va ser l'assumpte de l'obstrucció del bany, però que l'inodor tingués sempre una aigua verda-vermella pudent i que el sifó del rentamans es botés irremeiablement, podien ser considerats menors tenint en compte la capa de brutícia de tot el local, la destrucció de les finestres i els cables flotants del fals sostre.
Marta m'explica que va acabar la seva estada esgotada: l'únic que li demana al cel és morir d'un infart a casa, sense haver de gaudir de les comoditats de la salut pública cubana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada