((Traducció al català))

21/6/10

Dia dels Pares



La primera vegada que vaig escoltar parlar de les Damas de Blanco va ser un Dia dels Pares. El Ciro i Claudio Fuentes feien un documental sobre l'oposició cubana, com a contrapart a tres dies de telenovel de ficció a propòsit de la dissidència, que havien estat passant a la Mesa Redonda.

Mai vaig a oblidar el contrast entre les entrevistes del documental i les imatges manipulades de la televisió cubana. Un amic meu sempre diu que el seny és el que permet no creure allò que només una de les parts narra, i jo li responc: Justament, visc en un país insensat. Tot i saber que la premsa oficial menteix, quan per primera vegada confirmar el meu instint, la delícia va ser inefable: vaig tenir la prova.

Dissabte, un dia abans del Dia dels Pares, he anat a saludar les Damas, és a elles a qui he de fer la meva felicitació més profunda. Durant les quatre hores de festes elles seran les veus dels pares que no podran jugar amb els seus fills, i els seus vestits blancs recordaran que després de les reixes del paradís socialista hi ha homes justos. Pablo Pacheco no podrà jugar amb el seu fill Jimmy. No obstant, no estarà sol: en una Església de la capital un grup de dones resarà perquè l'any que ve puguin estar junts.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada