Els abusos que el poder absolut i omnipotent s'ha adjudicat al llarg de la història es repeteixen com si l'etern retorn fos només una teoria, si no una certesa del món en què vivim. Així, moltes vegades les històries de les biografies d'aquells que han emplaçat al poder suprem surten de les pàgines dels llibres i es barregen amb les nostres vides, portant la por al centre de la nostra existència.
La persecució dels nois que van participar en la Marxa per la No Violència ha estat una constant des del sis de novembre. Fa dos dies va arribar al seu grau màxim i alguns van ser segrestats per la Seguretat de l'Estat. Segrestats, perquè encara que la Policia Nacional Revolucionària acompanyava als incògnits companys del DSE, no tenien la Citació Oficial que correspon segons el Codi Penal. Així aquests nois, que en la seva majoria no passen dels 20 anys, es van veure vivint a la seva pell -en una habitació atrotinada de l'estació policial de 21 i C- les escenes vistes en documentals sobre aquells que una vegada van estar a mercè d'altres policies polítiques: activistes xilens, polonesos, txecs...
El més terrible de tot és l'exacta repetició del guió, amb un crescendo esgarrifós de violència:
- Convèncer-te.
- Comprar-te o comprometre't.
- Desacreditar als teus amics.
- Fer-te sentir sol.
- Treure't les teves coses (mòbil, laptop, discs o memòries flash) sense cap document de confiscació.
- Amenaçar-te amb el teu futur, la teva família i la teva integritat física.
Ells, els segurosos, han estudiat una trista carrera universitària: tècniques de coacció i repressió de al ciutadania. Nosaltres, els civils, ens enfrontem a ells sense el més mínim ABC de com sobreviure el tsunami del poder. No obstant això, tenim una sola cosa que -al capdavall- serà l'arma més poderosa: la consciència. Aquella que ells van perdre, perquè per a graduar-se d'"àrbitre de la injustícia", el primer que s'ha d'aprovar és l'assignatura "amnèsia de valors cívics".
La por és una arma de doble fil. Avui els meus amics dubten i no volen que jo escrigui els seus noms, encara que pot ser que canviïn d'idea. Em sembla que amagar-se quan aquells que et busquen són els únics que saben on estás, no té massa sentit. La ruleta del destí sempre torna i la memòria dels reprimits no s'esborra: demà seran els segurosos els que no podran evitar -com els meus amics- que es publiquin els seus noms i els seus rostres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada