Analfabetisme Cívic

“No estic d'acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho”

Voltaire

He esperat gairebé un mes per a escriure aquest post, he rebut e-mails encesos, insultats i insultants; he mantingut una polèmica bastant calenta amb una amiga excel·lent i escriptora i he, per últim, arribat a la mateixa conclusió que quan per primera vegada vaig tenir a les meves mans la Carta en rebuig a les actuals obstruccions i prohibicions d'iniciatives socials i culturals.

Tracto de quedar-me amb la primera idea que em ve a la ment, però l'interrogant llançat a l'amic que em va portar la carta oberta encara segueix sense resposta: Qui són la contrarrevolució real? No pretenc escriure directament sobre el contingut de la carta, sinó que procuro fer una polèmica sobre la polèmica, escriure sobre les desconcertants discussions sostingudes amb els que considero els meus amics i aclararir-me la ment -escriure sempre ha estat un cable a terra. Perquè al final el camí al canvi, a la no censura, a la llibertat, és -com bé va definir Jorge Luis Borges- el jardí dels senders que es bifurquen. Abans de tot em sento amb l'obligació de reconèixer que comparteixo -sense cap dubte- les opinions de Yoani Sánchez i Míriam Celaya i -encara que no subscric la declaració dels intel·lectuals- accepto molts dels seus enunciats.

Un país plurarl no és una plaça de consens generalitzat, ni una parcel·la del paradís on les contradiccions han quedat relegades a aquells homes dèbils pecadors de la terra. Per a construir la societat que estem somniant -penso- el primer és posar els peus a terra, netejar-se durament les impureses que 50 anys de discurs monolític ens han deixat en el cervell i, a més a més, deixar de rebequejar perquè tots estiguem d'acord.

Dissentir no és pecat, criticar és constructiu, no estar d'acord és sa i, dir-ho públicament és -més enllà de sentimentalismes i patriotismes- una responsabilitat ciutadana. Part dels mitjans a "la desunió" i a "la falta de prudència" són mals arrossegats amb dolor des de la primera reunió del PCC a la que els nostres pares van assistir. Prudència és el que dia a dia aixeca al cubà del seu llit i el porta, llibreta de racionament en mà, a comprar el pa; prudència són els malabars conceptuals que els artistes fan per a col·lar-se a galeries i a biennals; prudència és jugar al gat i al ratolí amb la dictadura; és la doble moral, l'oportunisme i l'arribisme. Desunió és el que es respira entre el poble i el govern. La resta -crítica y opinió- és tolerància, civisme i estimulació per a una societat civil encara en bolquers.

Entre les objeccions fetes a Yoani i a Míriam, els defensors "a ultrança" de la carta -i dic a ultrança sense ànim d'ofendre, considero que quan un no accepta crítiques es passa al costat dels radicals- al·leguen "el caràcter cultural de la mateixa". Parteixo del principi de que tot és cultura, l'home és un ésser social i cultural, i en això baso tot el que pugui dir.

És per això que a la carta -sense contradicció amb la meva línia anterior- es parla també de socialisme, de capitalisme, de fenòmens socials i fins i tot de projecte polític-econòmic-social "projecta que socialitza -comparteix- tots els recursos, on tots tenim igual accés a l'exercici del poder" (sic).

D'acord amb la meva opinió, la recollida de firmes és una iniciativa coherent perquè intenta globalitzar tots els aspectes que afecten un país sense pendre posicions "culturoses"; i això malgrat de les omissions imperdonables i les ambigüetats que vaig trobar en la mateixa i que m'impedeixen afegir el meu nom al dels firmants.

A continuació enumero i comento –amb la consciència absolutament tranquil·la– els conceptes que més dubtes em van provocar:

• Contrarrevolució real (¿qui, quan, on?).
• Institucionalitat oficial (¿hi ha institucionalitat legalitzada a Cuba que no sigui oficial?).
• Orientat des de dalt (¿des del PCC, el Comitè Central o més avall?)
• Molt poc espai per a la crítica socialista (¿i la crítica no socialista, no compta?).
• Promoure el diàlog cultural (¿per a resoldre problemes socials?).
• El nostre projecte d'alliberament social (això, ni idea del què és).
• Emergència irreversible de nous fets socials, com les tecnologies digitals o la impossibilitat d'aïllament del país (potser la sintaxi enganyi, però el que jo entenc és que -a pesar dels esforços- s'ha colat a Cuba Internet i nuevos hechos sociales, como las tecnologías digitales o la imposibilidad del aislamiento del país (quizás la sintaxis engañe, pero lo que yo entiendo es que –a pesar de los esfuerzos– se ha colado en Cuba el Internet i l'ull atent de l'opinió pública internacional).

Molt més coherent i productiu que firmar allò que omet o és dubtós, o no signar però callar per por a les conseqüències sobre una suposada unitat, és -sense rencors- dir el que un pensa sense embuts, sigui de Raúl Castro, de la Carta dels Intel·lectuals o del Vicemnistre de Cultura.