((Traducció al català))

4/2/10

Perdó senyor, ¿puc publicar que vostè ha estat arrestat?

Foto: Claudio Fuentes Madan

El títol resulta absurd, però els asseguro de tot cor que és el que molts esperen de mi. Vaig començar aquest blog per a escriure el que em donés la gana, per a explicar les coses que passaven al meu voltant, per a compartir un espai en el ciberespai i per a sentir-me lliure encara que fos en un text de 500 paraules. No sé per què a vegades em sembla que amb el pas del temps les meves raons semblen haver-se oblidat, no obstant això per a mi -que sóc la que escriu- segueixen sent per suposat les mateixes.


Com tot resulta tan enrarit en aquest lloc en què el destí em va fer néixer, no sóc -ho repeteixo com un papagai, no passi que algú pensi que m'estic creient alguna cosa o m'otorgo títols que no tinc- ni periodista ni escriptora. Sóc blogger i no tinc la culpa de que en el meu blog la Cuba real sigui més real qeu en el Granma Internacional. Allà els que es van graduar de periodisme, o els que siguin periodistes -que no és el mateix- i l'arranquin pedretes al mur de la censura estatal, certament no és el meu cas.

Per a donar-li una mica de coherència a aquesta espècie de declaració de principis Octavo Cerco que estic fent, ho il·lustraré amb una petita història -que no importa si és real o no perquè no és una notícia, és un exemple: imagini que vostè té un blog en el qual escriu sobre el món que el rodeja, i que un dia un lector li toca a la porta i li diu: He vingut a dir-te que potser avui m'arresti la Seguretat de l'Estat, però per favor, no ho publiquis.

¿A veure si no he de tenir molt autocontrol per a no tornar-me boja en aquesta Havana de psiquiatria? Si vostè no està engarjolat o donat el cas no vol que se sàpiga, si no està fent res "conflictiu" i es considera un "integrat"... ¿Per què ve a tocar a la meva porta? Això és un petit exemple, però puc assegurar que els tinc més pintorescos.

És així que he decidit posar els punts sobre les is:

-Faig aquest blog sola, sota la meva absoluta responsabilitat com és lògic.
-És una visió personal i subjectiva de la manera en què veig i visc en el meu país.
-Els actes d'injustícia, d'abús de poder i de restriccions sobre les llibertats individuals, em sento en el deure -amb mi mateixa- de publicar-los i comentar-los des de la meva òptica.
-No existeix raó externa que pugui fer-me dubtar de donar una opinió, de criticar el que considero incorrecte, o d'elogiar el que m'agrada.
-No em dec a ningú i la censura contra la que lluito cada dia és l'autocensura (que és molt perillosa).
-La informació no pertany a ningú, tots tenim dret a ella i per això abogo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada