Hebert, Lia i jo érem la imatge del desemparament. Havíem sortit de l'Havana passada la mitjanit i deambulàvem-finalment-per Santa Clara, buscant l'incert parador del Ciro i Claudio, que havien estat arrestats a Placetas.
Només l'havia vist una vegada de passada. No podia imaginar que mesos més tard estaria al replà de la seva porta, a les quatre del matí, donant-li al timbre amb totes les meves forces. La seva mare em va obrir:
-Bon dia, sóc Clàudia, busco a Fariñas. Vinc de l'Havana, el meu marit està pres al Villa d'aquí, crec.
Coco va baixar, ens va donar cafè, em va deixar el telèfon, ens va explicar la seva vida, ens va explicar com arribar a l'estació i em va donar tota la seva hospitalitat ja voldria jo tenir la grandesa d'ànima que té ell per a obrir la porta a un desconegut -amb aquest bon humor-de matinada!
Em va convèncer d'esperar a l'alba i quan gairebé me n'anava em va dir:
-No m'agrada la idea de deixar-los anar sols a l'estació, vaig a vestir-me.
Vaig descobrir que caminava per la ciutat amb una estrella: tots els saludaven, el coneixien, li preguntaven per algú. Des que vaig entrar a casa vaig tenir l'absoluta certesa que amb ell res dolent em passaria, i mai no va fallar.
Avui hem parlat per telèfon. Més aviat ell ha parlat, perquè jo no deixo de plorar mentre em diu que li fan mal els ulls i els ronyons, que es queda adormit tota l'estona i que les pressions se li estan acostant. Deixo anar el telèfon i li passo a en Ciro, em fa vergonya no ser capaç de mantenir un diàleg coherent.
No sé què més dir... No vull que es mori.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada