Segona Part: Presó Kilo 5 i Mitjà, a Pinar del Río- Quan decideixes seguir el destí d'Horacio i mudar de Cec d'Àvila a Pinar del Río?
Era difícil que em autoritzessin, sent metge, a estar anant a les visites després del trasllat d'Horacio. Teníem intensió de que la relació funcionés i jo em vaig haver de mudar cap aquí. A més, no podia mantenir el ritme dels viatges des Cec d'Àvila.
Fa quatre anys vivint sense ningú aquí a Pinar del Río, només la família d'ell i les amistats que he anat fent des que vaig arribar. Les famílies d'altres presos em van recolzar, a casa de la família de Víctor Rolando Arroyo, per exemple, era on em quedava quan venia a les visites.
Va ser dur separar de la meva família, jo mai vaig somiar viure a Pinar del Río i mira, aquí estic. Després va morir la meva sogra, va ser un cop molt dur per Horacio i per a mi. Ella em ajudava a tot, va morir el 2 de març de 2008, de càncer.
Em vaig quedar molt soleta, però mesos més tard Déu em va donar la felicitat de quedar embarassada i avui tenim una nena d'un any i tres mesos, li vam posar el nom de la mare Horaci: Ada Maria, és la Damita de Blanco més jove.
Tot i tant jo crec que som feliços, tot i estar separats tenim moltes coses: una família sobre una base sòlida. La gent em diu que la meva història sembla una telenovel, la meva mare creu que a la vida real això no es veu molt. Nosaltres, Horacio i jo, sempre hem tingut molta fe, i de vegades-la meva mare també m'ho diu-sento que és com una missió, que només Déu sap per què fa les coses.
No et puc dir que sigui completament feliç, el tinc a ell tancat i és molt dur: estem presos tots, així no tenim vida. Jo porto a la meva nena a totes les visites, juguen durant dues hores i al separar d'ell plora. Per a nosaltres com a pares també és molt difícil, ell s'ha perdut moltes coses: els seus primers passos, les seves primeres paraules. Horacio ens ha fet molta falta, com tants que li han fet falta els seus fills i les seves dones. Esperem que tot es solucioni i puguem viure com una família, com la veritable família que som.
- Segueixes exercint com a metge a Pinar del Río?
Vaig acabar el meu servei social i continuar treballant aquí, el trasllat va ser difícil, al principi no em volien donar ubicació. La meva carrera és eminentment pràctica i sempre vaig voler treballar. La seguretat es va ocupar de que el meu lloc aquí a Pinar del Río fora en un lloc molt allunyat, no hi havia ni carretera, hi havia d'arribar en un carretó de cavalls i allà em van tenir com sis o vuit mesos. Quan estava embarassada havia de viatjar en carreta amb la meva panxa, per anar i per venir cada dia del treball.
Amb el temps em van acostar una mica al poble i després al municipi, però amb tot i això estic lluny. Com treballadora jo pertanyo al municipi de Sandino, a trenta quilòmetres d'on viu la família d'Horacio.
Ells em van donar feina, però mai em van fer les coses fàcils. Un amic metge em va dir quan jo vaig arribar: Aquestes preparada per el que vas a viure? Jo estic convençut que tu ni t'imagines les coses per les quals vas a passar. I és cert, he passat coses molt difícils, quan vaig sortir embarassada encara pitjor, amb una panxa immensa de sis, set mesos, sola en una presó, arribava amb tres o quatre maletins i els oficials treien un pes per començar a treure'm coses. Aquestes històries les hem viscut tots els familiars dels presoners, però miro la meva història en particular i el que ens han fet, i hi ha acarnissament.
- Tens algun moment especial que volguessis explicar, una cosa que els hagi marcat com a parella?
Hem tingut moments molt durs, però també molt bonics en la nostra relació. No nego que a vegades ens hem caigut-com tothom-però sempre hem pogut aixecar i la prova és aquesta: avui estem junts, al cap de gairebé set anys de relació i més units que mai, de veritat.
Hi ha una història que ens marca-és fins graciosa-de vegades una persona des de fora l'escolta i li sembla normal, però per a nosaltres té molta significació:
Una vegada jo estava en una consulta i ell em va trucar perquè jo ho atengués. Vaig pensar que se sentia malament, em vaig preocupar perquè vaig creure que era greu. Va succeir que jo estava donant la consulta entre els presos-el metge a la presó generalment entra i dóna la consulta a la mateixa cel-i el guàrdia es va oblidar de mi, em va deixar sola amb els reus. Jo veia que Horacio em cridava i em deia, de sobte es va parar al costat meu i sense pensar em va abraçar com volent dir: que ningú me la toqui. Quan em vaig adonar del que passava va ser que em vaig espantar. Després ens riem i jo li preguntava: Què tu anaves a fer? ¡Al que va encertar va anar a abraçar-me davant de tot el món!
- Quan es van casar?
Ens casem el 21 de març de 2007, el casament va ser a la presó, una cosa molt senzilla: portem un notari, firmem. Potser un dia puguem celebrar millor la nostra unió, amb la nostra família. Horacio té tres filles, la més gran té 22 anys i és molt enganxada a nosaltres, tenia 16 anys quan el seu pare va ser condemnat.
Potser nosaltres hem aconseguit coses que altres parelles amb vida en comú no van aconseguir, m'atreviria a assegurar que hi ha matrimonis al carrer, que es veuen cada dia, i que no tenen el que nosaltres tenim. No és un acte heroic meu: Horacio val tot aquest sacrifici que jo he fet, ell m'inspira a tot això.
- Què creus de les negociacions que es duen a terme en aquests moments entre el govern i l'Església Catòlica?
És molt difícil tenir una filla sola, veure com aquesta nena camina, parla i creix sense poder veure el seu pare, veure com es queda plorant cada vegada que s'acomiaden. És molt dur també veure'l a ell donar-li l'esquena i saber que es queda tancat després d'una reixa, no saber si va a menjar, si estarà bé. Llavors, sempre que no vagi contra els nostres principis, jo agraeixo infinitament tot el que es faci a favor de la seva llibertat i la de tots els presos.
Fa qüestió d'un mes en la meva vida no hi havia llum, vivia per viure i avui tinc l'esperança de poder formar una família, de donar-li a la meva filla una llar estable. El lloc del seu pare és irreemplaçable, ni els avis ni ningú ho pot ocupar, llavors la possibilitat de viure junts, de tenir una vida normal, com déu mana, és una cosa que he de agrair.
(Fi de l'entrevista)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada