“El meu marit paga la pena”, entrevista telefònica amb Suyoani Tapia Mayola (I)

Per casualitat vaig saber de la història d'aquesta doctora de vint anys i el seu marit, Horacio Pinya Borrego, de 42, periodista independent pres durant la causa dels 75. Mentre em contaven l'odissea del seu destí em va semblar que estava llegint un capítol de "Cims borrascosos". Aquestes coses no passen a la vida real, vaig pensar, i si passen jo he de parlar amb aquesta dona, jo he d'explicar això.

Un amic comú ens va connectar i em vaig decidir a tucar-la perquè em donés el seu testimoni. Les paraules de Suyoani em van calar l'ànima i encara que diuen que per telèfon tot és més fred, quan ella va plorar jo també vaig plorar de l'altra banda de l'auricular. No vaig pensar en publicar una entrevista sinó explicar la seva història, però, després de gravar, canviar amb les meves paraules la vida d'aquesta noia em va semblar un sacrilegi.

Primera Part: Presó de Canaleta, Ciego de Ávila

Fragment de l'àudio de l'entrevista:

- Com vas conèixer a Horacio a la presó de Canaleta?

Ens vam veure per primera vegada en una cel·la de càstig. Va ser xocant per a mi ja que jo no era metge de la zona d'aïllament, estava de guàrdia i m'havien anat a buscar perquè Horacio se sentia malament.
Quan vaig entrar al passadís l'únic que hi havia era un bombí incandescent, allà no entra la llum del sol perquè les finestres estan clausurades amb un tros de zinc. Era un espai immens, no puc dir-te quina llargarda tenia-és incomparable- hi havien moltes cel·les molt petites, extremadament petites. I allà hi havia cinc de la causa dels 75: Raúl Rivero, Ariel Sigler Amaya, Luis Milán Fernández, Pedro Pablo Álvarez i el meu marit, Horacio Pinya.
Recordo que Horaci tenia mal de cap i la pressió alta. Quan el vaig veure a través d'aquella reixa va ser extraordinari, des d'aquest instant els dos ens vam adonar que alguna cosa havia de succeir. Llavors mai vaig pensar que acabéssim formant un matrimoni, que en algun moment fins i tot tinguéssim una filla. No obstant això va ser màgic, jo tinc molta fe i en aquestes condicions, conèixer una persona, enamorar allà i formalitzar després un matrimoni i una família, realment ha de ser obra de Déu.

- Per què hi havia els cinc en cel.les de càstig?

No hi havia raó per a això, va ser la ubicació que les autoritats els van buscar. És la cel de càstig per als reus comuns, però també és zona d'aïllament. Quan ells van caure presos els van posar allà amb els condemnats a mort i cadenes perpètues. Horacio hi va ser un any i quatre mesos.

- Quan es van adonar que s'estaven enamorant?

Al principi només érem amics, encara que sempre hi va haver molta identificació. El 13 maig 2004 ens vam el primer petó-gairebé un any després de conèixer-perquè com ell estava en zona d'aïllament no ens veiem tan seguit, només una o dues vegades al mes.
A la presó la relació dels presos amb els oficials i amb els metges és molt difícil, a mi em van parlar molt malament d'ells. El meu marit m'explica que moltes vegades va voler treure la conversa, però sentia por a decebre o dir-me alguna cosa incorrecte, i més en la seva situació. A mi també em donava la idea de parlar, però igual sentia por.
Va passar molt temps abans que conversáramos, només quan el van traslladar a destacament amb els altres presoners ens vam començar a veure pràcticament a diari i comencem la relació; jo atenia els pacients crònics i ell tenia diverses malalties.
La nostra unió va ser, tot i tanta adversitat, molt sòlida: mai parlem d'alguna cosa passatger, per contra, sempre vam fer plans per al futur. Vam tenir moltes dificultats perquè hi ha coses que no es poden dissimular: la seguretat es va adonar que passava alguna cosa, que jo els ajudava, no només a ell, sinó també als altres. Van començar a vigilar, encara que mai van obtenir proves palpables de la nostra relació, se la imaginaven. Després Raúl Rivero va escriure un poema relatant la nostra història, i la seguretat el va ocupar.
Horacio és meravellós, la persona que jo vaig escollir com a model, em suport en ell, em dóna moltes forces per viure i per continuar. Hi ha gent que em diu: "Però com és possible? Tu ets una dona jove, tens una vida per davant. Què fas unida a home condemnat a vint anys? "Jo simplement responc: El meu marit val la pena.

- Quines van ser les conseqüències que el descobrissin tot? En la teva vida personal i professional, què va passar?

Em van anar a buscar a la consulta-jo estava justament atenent Horacio-van arribar cinc oficials de la seguretat i em van portar cap a una oficina, tot va passar davant d'ell. Va ser un moment terrible, ell ja sabia que passava alguna cosa i li va dir als oficials: "Interróguenme a mi, deixin-hi!".
Em van pressionar perquè jo confessés. Jo sóc metge, era una treballadora civil del minint i complia el servei social, no érem més que un home i una dona, ells no podien acusar de res. Van intentar intimidar utilitzant la meva família, em amenaçaven: em deien que l'hi anaven a dir als meus pares. Un oficial em va preguntar en una entrevista que com era possible que un metge, graduat de la revolució, s'enamorés d'un terrorista. En aquesta ocasió vaig respondre: sembla que vostè i jo no tenim el mateix concepte de terrorista, Horacio Pinya no és terrorista.
Em van transferir cap a una altra unitat del minint, ia ell llavors el van enviar per Pinar del Río. L'última entrevista a Canaleta va ser el 18 de juliol. Horacio és traslladat la matinada de l'11 d'agost per al Combinat de l'Est i posteriorment per Pinar del Río. És a dir, ell només va estar uns dies més a Ciego de Ávila després que jo fos enviada per a una unitat més aviat d'oficines, res relacionat amb presons. Ells deien que no volien perdre una doctora, llavors vaig fer una permuta laboral: una doctora d'una escola estava interessada en canviar de feina, ella es va incorporar al minint i jo vaig anar per a l'escola.

- Llavors no et van permetre continuar treballant en presons?

No, ells sabien que jo, en tenir una relació amb ell, ho havia de ajudar. Ells no volen, no poden ni tan sols imaginar que hi hagi algú que pugui facilitar les coses. Vaig tenir moments de molta pressió, hi va haver un dia que estava esperant una guagua per anar a la feina, i a la parada una senyora li deia a una altra:-Hi ha una doctora amb un terrorista a la presó d'aquí de Canaleta.
Aquest cartellet de "Doctora amb Terrorista" es van encarregar ells de divulgar enllà en la meva província. Per la meva família va ser molt difícil també, als meus pares els van citar pel centre de treball. Van ser moments molt durs per a tots, fins i tot per a ell, perquè se sentia impotent mentre jo patia tota aquella situació.

- I la teva família, com va reaccionar davant de tanta pressió?

Jo tinc una família meravellosa ... m'és difícil parlar d'aquest tema. En el cas del meu pare, perquè la meva mare és una persona una mica més callada, em va dir: - Si nosaltres no us ajudem, qui ho farà aleshores? Tu ets la meva filla-. Recordar això em fa mal.
El dia que la seguretat em va interrogar, també van interrogar al meu pare. L'endemà jo sortia per la feina i em va preguntar si necessitava que ell em acompanyés:
- Papi, jo puc anar sola-i em va dir.
- Llavors aixeca el cap, no has fet res per que vagis amb cap baixa.
I això jo l'hi vaig a agrair sempre, de veritat tinc molt a agrair als dos perquè tots dos treballen i estan relacionats d'una forma o altra amb aquest govern, amb el sistema. Una altra família potser no hagués adoptat aquesta posició. Els oficials, fins i tot, li van preguntar al meu pare per què jo seguia vivint sota el seu mateix sostre i ell va al.legar:-De cap manera es anirà de la casa, és la meva filla i la vaig a ajudar en tot. Així ho ha fet sempre, són set anys ja pràcticament i aquí estic a Pinar del Río. Tot i estar lluny ells m'han ajudat moltíssim.

- I la gent, quina actitud va assumir davant la difamació? Els teus companys de feina, els teus amics?

Hem rebut el suport de moltes persones, Horacio és molt sociable i fàcil de voler. Les infermeres ens van ajudar molt i ell fins i tot manté comunicació amb persones en Canaleta. Jo li he deia en aquella època-Tu tens ulls a l'esquena-i ell es justificava-Les amistats em alerten dels perills, em donen senyals quan algú perjudicial per a nosaltres és a prop.
La seguretat de l'estat no va aconseguir treure'ns la solidaritat de la gent, aquesta és l'espina que ells tenen clavada a la gola i per això no m'han deixat viure en pau. Sempre he estat perseguit, no he tingut un moment de tranquil.litat. Aquí a Pinar del Río, per exemple, quan començo a treballar en un lloc sempre passa el mateix, al principi ningú diu res però després, quan ens hem conegut em confessen: Doctora jo he de dir-li una cosa, abans que arribar la seguretat va estar aquí i ens va dir que havíem de informar de tot el que vostè feia, l'hora d'arribada i l'hora de sortida.
Han trucat als meus pares i els han pressionat perquè em demanin que torni, els diuen que em donaran feina, que em van a ubicar a la capital de província, que no em passarà res ... fins a això s'han atrevit .

(Fi de la primera part de l'entrevista)