La qui no entén res sóc jo

"No creguis, no temis, no supliquis"

Alexander Solzhenitsyn

Els últims dies han estat vertiginosos, esberlats per l'alegria i la incertesa. No em vaig acomiadar de Pablo Pacheco perquè el van treure del país d'amagat, no he aconseguit parlar amb Pedro Argüelles i encara tinc clavada en els meus ulls la imatge de Fariñas, congelada en l'instant en què una ganyota a la cara provava que per a ell un glop de líquid és El Mal.

Vaig estar una mica desconnectada, vagarejant d'un costat a un altre, des Pinar del Río fins a Santa Clara, assabentant-me de tots els esdeveniments gràcies al flux de sms que hem aconseguit mantenir alguns amics. He vist molta gent amb fe en que un dia viurem en un país lliure, vaig quedar impactada per la xarxa solidària als afores de l'hospital on està Coco: una vintena d'amics lleials i companys seus vetllen amb fervor pels alts i baixos de la seva salut, s'orienten als despistats -com jo- que arriben tres hores abans de la visita, brinden tot el que tenen, i això és, gairebé res. Lamento sincerament que cap periodista s'hagi pres la feina, fins ara, de parlar amb aquestes persones que des de fa quatre mesos tenen cura en silenci de la vida de l'home més lliure de Cuba.

Resulta a vegades desestabilitzador veure tanta empenta i bondat en persones com la mare de Fariñas i tanta indolència i hipocresia en articles com aquest. Hi ha vegades en què és preferible no connectar-se a Internet.

Em molesta molt, moltíssim, sentir l'escamoteig a les veus de la societat civil en termes d'una política tan oportunista al voltant del que vivim avui al meu país: l'excarceració dels innocents. En quin moment de la història el diàleg va ser entre l'Església i el govern cubà, i Moratinos va quedar com a mediador? Quan seran alliberats els presoners que volen viure a Cuba? Per què a l'aeroport internacional els "lliures" no van entrar a l'avió com la resta dels passatgers? Si podran entrar a Cuba quan vulguin, per què no els va ser possible ara dir adéu als seus amics ni prendre un cafè a casa seva abans de sortir de l'illa?

Avui he vist per primera vegada la cara de Paneque en una foto a Internet, els meus sentiments són inenarrables, aquest text es tornaria absurd si em deixés portar pels meus interrogants. Em fa mal dir-ho, però fins ara només una paraula defineix l'assoliment d'aquest sui generis diàleg que exclou els protagonistes i víctimes d'una de les dues parts: desterrament.

Quan almenys un dels ex-presoners de consciència alliberats a Madrid posi seus peus a Cuba de visita, quan Pedro Argüelles, Eduardo Díaz i Regis Iglesias estiguin a casa seva, quan els laics Dagoberto Valdés i Osvaldo Payá siguin convidats a les negociacions entre el govern i l'Església Catòlica, i puguin opinar en igualtat de condicions, llavors estarem en el Diàleg; fins a aquell moment només parlem de concessions, conveniències i sortides d'emergència.