El retorn

No sé per què ni per a què, no m'interessen les fosques raons ni les teories que envolten la seva reaparició. No penso, ni per un instant, tractar de raonar el retorn de Fidel Castro a les càmeres. Hi ha coses a la vida que només són per delectar, i aquesta és una.

El capvespre dels dictadors és una mica difícil de gaudir en la seva totalitat, des del seu retir el 2006, pressentia que em perdria una bona part del final senil de la "Revolució Cubana". Em vaig equivocar i m'alegro pel meu error.

M'havia conformat amb les reflexions, cada vegada semblaven més contes curts de ciència ficció per a revistes de 5 centaus que una altra cosa, són bones per riure, però infinitament inferiors a les seves versions gràfiques -no per gust la televisió va arrasar amb el mercat en el segle vint.

No és el mateix llegir això:

"L'economia de la superpotència s'ensorrarà com un castell de cartes. La societat nord-americana és la menys preparada per suportar una catàstrofe com la que l'imperi ha creat en el propi territori d'on va partir.
Ignorem quins seran els efectes ambientals de les armes nuclears, que inevitablement esclataran en diverses parts del nostre planeta, i que en la variant menys greu, es produiran en abundància. Aventurar hipòtesis seria pura ciència-ficció de la meva part"

D'escoltar i veure això:



Senyors, sense tristeses ni desesperances, aquest miracle de la comèdia nacional s'ha de celebrar, existeix la posibilitat que sigui la última vegada que el veiem discurrir.