La Universitat de l'Havana i jo

Foto: Claudio Fuentes Madan, presa durant el Festival de Música Electrònica de Rotilla

Mai he perdut el desig d’estudiar, tinc la il·lusòria certesa que mentre estudiï em mantindré jove, clar que el meu cos no dóna suport a la meva teoria, però ens les apanyem. Quan vaig començar aquest blog el 2008 estava estudiant la carrera Estudis Socials-Culturals a la Universitat de l’Havana, havia decidit començar de nou amb les matèries, les assignatures i els exàmens un any abans.

M’agradava l’ensenyament a distància, feia els meus resums a casa soleta i encara que el programa era arcaic, l’assignatura Filosofia i Societat en realitat era Marxisme, la sociologia ignorava a Freud, i als exàmens em sortien preguntes sobre la Batalla d’Idees i els Cinc –que no estaven per suposat inclosos en el programa-, jo me les apanyava per a estudiar saltant obstacles, corretejant en ziga zagues i ser la reina de la ambigüitat en les meves respostes.

Però després d’un any em vaig cansar, vaig perdre l’interès: ja no era tan divertit escoltar a les conferències al professor de Filosofia dir que el marxisme va entrar en crisi per “alguns errors tàctics de Stalin”, ni a la de Psicologia utilitzar exemples presos de la telenovel·la brasilera. Me’n vaig anar, o millor, com va dir ma mare: vaig claudicar.

Sabia que trobaria a faltar l’escola, però sóc optimista. Hi ha més temps que vida, encara somio amb graduar-me de Filosofia a la Universtiat de l’Havana... quan aquesta recuperi la seva autonomia. Mentrestant, a casa de Yoani Sánchez el professor Valín i Dagoberto Valdés ofereixen conferències que mai vaig escoltar a la mediocre Seu Universitària, potser algun dia l’ensenyament superior recuperi el seu estatus intel·lectual.

Subtileses de la legislació

Llogava la seva casa sense llicència, no tenia esperança d’aconseguir-ne una, doncs feia prop de deu anys que el govern no les atorgava. La zona on viu -23 i L- és perfecta per a llogar: molt moviment de turistes i molt cèntrica. Els previsors del barri es van decidir a temps i van poder legalitzar el negoci, els que van dubtar es van quedar amb la il·lusió de viure dins del marc de la llei i menjar al mateix temps. El govern cubà va passar una línia roja una vegada més: El que es va quedar es va quedar i que visqui com pugui, ni un lloguer més.

Amb la seva casa de tres quarts i mig va decidir jugar-se la sort, gairebé tots al barri estaven fent el mateix. Els que havien aconseguit el permís pagaven el seu impost; els que no, esperaven algun dia aconseguir pagar-lo. En cinc anys les coses van millorar molt més que en els 30 anys anteriors, quan treballaven per a l’Estat.

Els amb llicència complien amb el paperam: apuntar el nom i carnet d’identitat de tot aquell cubà que posés els peus a casa seva per a visitar l’inquilí, i lliurar-lo després al servei d’immigració –podien llogar fins i tot prostitutes, sempre i quan ho anotessin en una llibreteta. Els sense llicència no anotaven res, i es menjaven les ungles esperant que cap dels llogats tingués altercats a l’Havana.

Un dia la policia va arribar a casa del meu amic: en una batuda de “jineteras”, una de les prostitutes interrogades havia deixat caure el seu nom i la seva direcció. Va començar el procés legal, li van aconsellar que confessés que llogava de forma il·lícita, van assegurar que si col·laborava les coses serien més senzilles. Ell ho va dir tot: no recordava a la noia, va confessar que a vegades els estrangers venien amb dones i que ell ho permetia, va assegurar que no tenia permís per a rentar perquè feia deu anys que no atorgaven llicències.

No el van enjudiciar per tenir un negoci de lloguer il·legal, ni tan sols per enriquiment il·lícit; va ser processat i jutjat per proxenetisme i condemnat a dos anys de privació de llibertat.

Variedades

Quan jo era una nena la botiga de 23 i 10 ja no es deia el Ten Cent, no obstant això no puc repetir el seu nom perquè tots la seguien –i la segueixen- anomenant així. Mentre vaig anar creixent el Ten Cent va canviar de qualificatiu diverses vegades, i també va ser remodelat.

Recordo ara un conte de Virgilio Pinyera on es parlava dels esmorzars, això era per l’època en què una barra roja ocupava la part esquerra de l’enorme local i en petites tauletes es podia dinar com en un restaurant. Encara puc reviure la melancolia que a la meva mare li va provocar que la demolissin.

És natural que les instal·lacions es modernitzin, renovin el seu estil i dinamitzin les seves vendes, però el que ha passat amb el Ten cent –últim nom Variedades- ha estat tot el contrari. Va semblar que tenia un petit auge a finals dels noranta, quan el govern va decidir donar algunes llicències per a la venda privada, i 23 i 10 es va omplir d’artesans i venedors de mobles. No obstant això va durar poc –la iniciativa privada feia massa feliç a un poble que se suposava inspirés la versió tropical de la dictadura del proletariat.

Quan el món va avançar al segle XXI l’establiment va retrocedir en el temps, de res van valdre les obres i el canvia-canvia de lloc dels departaments de venda: els prestatges estaven cada vegada més buits. D’aquell comerç que oferia en moneda nacional la majoria dels productes de primera necessitat, no quedava ni el record, així és que la fama de “està pelat” se li va pegar més que tots els apel·latius que abans havia tingut.

El dilluns 25 de gener –després d’una altra reconstrucció- ha reobert. Amb una nova presència i més varietat de productes la cua és enorme per a aconseguir entrar. Un detall s’ha mantingut, tot és en moneda nacional... Encara que els preus sí que han variat: per exemple una llauna de melmelada de mango costa 200 pesos, més o menys 10 CUC. ¿Quin tipus de salari permet aquests luxes? La majoria dels professionals sap que la melmelada no és per a ells.

Els deixo un vídeo del Ciro, que ha fet unes quantes melmelades casolanes des que va veure la gran llauna als prestatges:

Perdó senyor, ¿puc publicar que vostè ha estat arrestat?

Foto: Claudio Fuentes Madan

El títol resulta absurd, però els asseguro de tot cor que és el que molts esperen de mi. Vaig començar aquest blog per a escriure el que em donés la gana, per a explicar les coses que passaven al meu voltant, per a compartir un espai en el ciberespai i per a sentir-me lliure encara que fos en un text de 500 paraules. No sé per què a vegades em sembla que amb el pas del temps les meves raons semblen haver-se oblidat, no obstant això per a mi -que sóc la que escriu- segueixen sent per suposat les mateixes.


Com tot resulta tan enrarit en aquest lloc en què el destí em va fer néixer, no sóc -ho repeteixo com un papagai, no passi que algú pensi que m'estic creient alguna cosa o m'otorgo títols que no tinc- ni periodista ni escriptora. Sóc blogger i no tinc la culpa de que en el meu blog la Cuba real sigui més real qeu en el Granma Internacional. Allà els que es van graduar de periodisme, o els que siguin periodistes -que no és el mateix- i l'arranquin pedretes al mur de la censura estatal, certament no és el meu cas.

Per a donar-li una mica de coherència a aquesta espècie de declaració de principis Octavo Cerco que estic fent, ho il·lustraré amb una petita història -que no importa si és real o no perquè no és una notícia, és un exemple: imagini que vostè té un blog en el qual escriu sobre el món que el rodeja, i que un dia un lector li toca a la porta i li diu: He vingut a dir-te que potser avui m'arresti la Seguretat de l'Estat, però per favor, no ho publiquis.

¿A veure si no he de tenir molt autocontrol per a no tornar-me boja en aquesta Havana de psiquiatria? Si vostè no està engarjolat o donat el cas no vol que se sàpiga, si no està fent res "conflictiu" i es considera un "integrat"... ¿Per què ve a tocar a la meva porta? Això és un petit exemple, però puc assegurar que els tinc més pintorescos.

És així que he decidit posar els punts sobre les is:

-Faig aquest blog sola, sota la meva absoluta responsabilitat com és lògic.
-És una visió personal i subjectiva de la manera en què veig i visc en el meu país.
-Els actes d'injustícia, d'abús de poder i de restriccions sobre les llibertats individuals, em sento en el deure -amb mi mateixa- de publicar-los i comentar-los des de la meva òptica.
-No existeix raó externa que pugui fer-me dubtar de donar una opinió, de criticar el que considero incorrecte, o d'elogiar el que m'agrada.
-No em dec a ningú i la censura contra la que lluito cada dia és l'autocensura (que és molt perillosa).
-La informació no pertany a ningú, tots tenim dret a ella i per això abogo.

Detalls de la semàntica oficial

 

La meva millor teràpia per a començar el dia amb bon humor -jo el tinc negre, així que això no ha de prendre's com un consell- és encendre el televisor a dos quarts de vuit del matí i veure mitja hora de Universitat per a Tots. El meu curs preferit, que no sé com es diu realment, és sobre política i actualitat internacional.

La setmana passada el tema va ser calent: el Orient Mitjà. Suposo que els pobres professors van preparar la classe durant hores, tenint en compte els jocs semàntics i els malabras sintàctics que sortien pels altaveus del meu televisor. Van començar per Irak, aquí tant hi havia resistència com contrarrevolució, així que no aconsegueixo recordar qui era qui en cada coment. Però el millor i més confús de la classe va ser quan van arribar a Afganistán:

- La contrarrevolució afgana, amb suport -per descomptat, qui ho dubtaria- de la CIA, es negava a deixar triomfar la revolució socialista que amablement la Unió Soviètica volia importar-los.
- Més endavant aquests contrarrevolucionaris, coneguts també com a talibans, van pednre el control del país i van crear el seu propi govern.
- No obstant això, a pesar de ser talibans i contrarrevolucionaris van aconseguir estabilitat i pau al país (i ara és quan es posa de veritat incoherent, amb vostès la millor part):


- D'alguna incògnita manera la contrarrevolució va mutar a resistència armada i cívica durant la intervenció imperialista nordamericana, que va destrossar la pau i va enfonsar en la misèria als ciutadans.

Més enllà del complex i extremadament trist que és la situació del poble afganès, la manipulació dels termes -intervenció imperialista nordamericana vs. revolució socialista i contrarrevolució vs. resistència- posen en evidència la qualitat de les classes televisades, la sapastra maniobra de desinformació "disfressada de cultura" que el govern cubà bombeja les 24 hores del dia per a tots els mijtans massius de difusió.

Menys mal que estic vacunada, el que em fa es riure. La única pregunta que va despertar tan ambigua conferència en mi va ser: ¿Quina raó li queda al PCC per a tirar-li, després de tants anys, la tovallolla als russos?