((Traducció al català))

19/7/10

Carreteres tristes

Dona pràctica que sóc, vaig pensar aprofitar el meu viatge a Santa Clara per comprar a la carretera els productes que a la Capital costa molt aconseguir o tenen un preu molt elevat. Des que era petita recordo als guajiros venent a la vora del camí, ells mateixos sembren o crien, i comercien directament amb els viatgers les seves mercaderies.

Em va sorprendre el desert de venedors ambulants durant quilòmetres i quilòmetres, aquests pagesos tenen una economia molt precària, i costa creure que la policia es dediqui a castigar per negociar allò que neix de les seves pròpies mans. En cases de fusta i amb les seves vaquetes censades, aconsegueixen amb la venda d'unes lliures de formatge alimentar alguns dies les seves famílies.

Encara en queden alguns, difícilment sumen una vintena al llarg dels quilòmetres que separen l'Havana de Santa Clara. Temorosos, quan el carro s'atura, s'acosten amb cautela, ja que la PNR els caça fent-se passar per clients.

El noi al que finalment li vaig poder comprar formatge no arribava als 25 anys. Li vaig preguntar què passava quan els agafaven: ells fugen a tota velocitat, tracten de salvar almenys una mica de la mercaderia, i els policies els corren enrere muntanya endins.
- ¿Corren darrere vostre muntanya endins?!

Costa treball prendre's seriosament la ridícula imatge d'un uniformat anant-li enrere per la malesa a un camperol per confiscar vint plàtans. Com que no li anava a fer una dissertació el pobre noi, simplement li vaig pagar i me'n vaig anar, però la idea em dóna voltes al cap: No hi ha un milió de persones improductives guanyant salaris segons el general Raúl Castro? Per què no comencen per desmuntar aquests llocs depredadors de l'economia familiar i permeten que els camperols venguin els seus productes on vulguin?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada