Els gossos

Només una vegada en la meva vida m'he desmaiat: caminava per l'avinguda 23 i vaig veure un cotxe atropellant un gos. El xofer i el seu acompanyant van baixar del cotxe, van agafar l'animal per les potes i el van llançar, agonitzant, en un llautó d'escombraries a un metre de mi. L'última imatge que em vaig endur abans de caure: el gos agitat, sagnant entre les deixalles mentre les meves orelles captaven el grinyol de les gomes del moscovich allunyant-se a tota velocitat. Quan vaig despertar estava al llit: l'amiga que m'acompanyava se les va enginyar per a muntar en un taxi i deixar-me sana i salva, encara que no desperta, a la porta de casa.

Potser aquest instant hagi marcat la meva obsessió amb els gossos de carrer: em parteixen l'ànima, em fa impotència no poder-los recollir a tots, tremolo al veure'ls creuar els carrers. L'altre dia un amic meu-ultra pessimista pel que fa el futur d'aquest país-es burlava de la meva aprehensió pels animals, però és molta la indolència que aquest poble carrega sobre les seves espatlles i els gossos han estat víctimes directes del fenomen de l'apatia nacional: sarnosos, ferits, extra prims i llardosos formen part del paisatge quotidià de la meva ciutat, com els arbres i els ocellets.

El terrible de la seva situació només es veu superat pels seus compatriotes del món animal, veïns del zoològic de 26: a més de prims, llardosos i mig malalts, viuen en gàbies molt petites per a les seves mides (el sostre de prop que tenen per cel els falcons i àligues és realment descoratjador) i de vegades estan sols fa la impressió que hi són només perquè ens eduquem en els fonaments del maltractament animal.