La bogeria

Foto: Claudio Fuentes Madan


Carla pateix de depressió crònica desde que va fer 22 anys. L'he acompanyat a veure psicòlegs de centres d'ajuda, a veure especialistes al Clínic Quirúrgic i al Calixto García, a sessions d'espiritisme, a grups de teràpia, a tractaments de curació alternativa i a Mazorra.

Després del Prozac, la imipramina i la trifluoperazina, la comprensiva indiferència dels metges i el peloteig dels tractaments, mai va ser diagnosticada. La seva fe en la psiquiatria cubana va acabar amb una visita a Mazorra. La vaig acompanyar a fer-se un examen i -en anada i tornada- va pendre la decisió més important de la seva vida: s'ha acabat el tractament, s'ha acabat l'hospital, adéu als psiquiatres. Va assumir amb estoicisme la seva condició i des d'aleshores, quan cau en una crisi, es tanca a casa seve a llegir com una dement i no es perd una tanda a la cinemateca, així supera les seves depressions.

El panorama, no puc negar-ho, no deixava opció per a mitges tintes. Jo recordava les imatges del televisor, on un grup d'àvies molt alegres i maquillades -en un portal de somni ple de plantes i balancins- llegien novel·les o assajaven fantàstics cors. Era la única imatge que tenia del famós hospital.

Només traspassar l'Admissió unos vint vellets netejaven amb escombres de palla el carrer principal, amb la roba esqueixada i les dents negres removien la malesa que havien acumulat a la recerca de burilles de cigarreta. Un em va increpar, amb veu plorosa me'n va demanar un. Quan li'n vaig donar, els altres 19 es van llançar al damunt nostre. Els vaig deixar la caixa.

Creuem gairebé tot l'hospital fins arribar al pavelló que ens havien indicat, el paisatge era desolador. No podia definiri quins estaven bojos, si els ingressats o els que els ingressaven, perquè posar una persona amb trastorns mentals en un lloc tan espantós es como condemnar-lo a l'alienació absoluta. Vaig reconèixer a alguns dels pidolaires que pul·lulen pel carrer 23, em va sorprendre veure'ls amb la mateixa estampa de brutícia i seminus, sempre havia cregut que s'escapaven de l'hospital, i que quan els trobaven els alimentaven y els vestien.

Vaig esperar la Carla dues hores asseguda al vestíbul del pavelló, rodejada de desequilibrats, sense tenir la menor idea del que patien, alguns semblaven tristos, altres desquiciats i altres malhumorats. Alguns es ballaraven entre ells, un avi cantava desastrosament -vaig tornar a recordar els cors del telenotícies i vaig sentir ganes de plorar. Les parets estaven negres de sutge i gairebé no hi entrava llum, tot estava banyat en una penombra que ressaltava la misèria i la porqueria. En una habitació a prop de mi una infermera discutia amb la família d'un dels malalts, l'home plorava desconsoladament perquè no volia quedar-se ingressat -prometia portar-se bé i ser bo-, la mare rogava que el deixessin a l'hospital almenys el cap de setmana i l'infermera deia alguna cosa sobre l'escassestat de matalassos.

De tornada a la casa Carla i jo no ens vam dir ni mitja paraula, estàvem atònites. Quan la vaig deixar a casa seva vaig murmurejar: No vaig més al metge, de totes maneres continuo igual.

*Aquest post vull dedicar-lo als pacients morts per hipotèrmia a l'Hospital Psiquiàtric de l'Havana, entre els dies 9 i 12 d'aquest mes. Veure la notícia aquí i aquí.