Aigua freda i deute etern

Amelia té prop de 50 anys i viu sola, el seu marit va morir a Angola i des de llavors rep una misèria de pensió a través de l'Associació de Combatents. Com que no treballa per l'Estat, però, encara està en edat laboral, diverses vegades han tractat de retirar els escassos 200 pesos que rep en qualitat d'"ajuda econòmica".

Des que va canviar la seva nevera, la vida se li ha complicat: té aigua freda, però un deute amb l'Estat de 2000 pesos, una trentena de pagaments mensuals més els recàrrecs per endarreriment que no ha pogut liquidar. Des de fa alguns mesos rep setmanalment un "inspector" a casa seva, que la informa del que re-malament que va el seu cas. Tot va començar amb una multa, que sobrepassava el seu propi deute impagable. Com no va funcionar, va venir el xantatge de treure-li la nevera i finalment una amenaça de judici.

Amelia sap que no podrà reunir aquesta suma, i el seu inspector, esdevingut confident a força de veure-li la cara, li va confessar que ell tampoc havia pogut complir el seu compromís de pagament.

En un estrany "Any de la Revolució Energètica", epítet que es va escriure sota de la data en cada document oficial i en les pissarres de les escoles, Fidel Castro va decidir renovar els equips electrodomèstics de les nostres cases. L'energia mai va arribar, però les nostres bombetes, ventiladors i refrigeradors van ser canviats a la barata per uns nous, compromís de pagament a terminis mitjançant.

Alguns anys després, un per cent ben alt de cubans deu milers de pesos a l'Estat, reunions del PCC exigeixen als militants a "vetllar pel compliment dels compromisos en els seus nuclis i en els seus barris" i de pas també "a saldar els seus propis deutes per donar l'exemple ". Però, després de 50 anys-se sigui militant del Partit o no-, el comú denominador del cubà mitjà és la insolvència, i aquesta fallida de l'economia familiar és el resultat de la mala administració del govern, que ara exigeix que paguem el que mai hem guanyat.

Els límits del cinisme

Una de les característiques de l'ésser racional és reconèixer els seus propis límits i aquells altres -que per raons lògiques- han d'actar-se perquè la convivència funcioni el més harmònicament possible. No obstant això, alguns sectors de la meva societat trenquen cada dia les fronteres del cinisme humà, i a l'avantguarda d'aquest moviment es troba, sense dubte, el periodisme oficial i el seu insigne Noticiero Nacional de Televisión.

Un dels últims canvis duts a terme pel nostre designat president va ser una modificació en la llei de jubilació: de la nit al dia -sense crits, sense algaravia, sense protestes i sense sindicats ardents exigint explicacions- els cubans vam ser advertits que el nostre dret a la jubilació es veuria estès dels 60 anys a 65 per als homes i de 55 a 60 per les dones. Així, sense més, la "massa obrera" del paradís socialista va empassar-se amb amargor el pap amarg de l'abús estatal i va assumir els seus cinc anys extra de vida activa laboral.

Però per alguns mai és suficient humiliació, ahir al NTV van passar un petit reportatge sobre les "desenes de milers de manifestants" francesos que van sortir al carrer a protestar per la intensió del govern d'aquest país d'aplicar una llei semblant a la que fa només uns mesos ens va ser imposada a nosaltres.

La dolça veu de la reportera amenitzava les captures de pantalla d'un carrer parisenc pres per la vaga: "els obrers francesos protesten contra la pretensió del govern d'augmentar l'edat de jubilació en dos anys".

On queden els llunyans horitzons del cinisme oficial? Serà un acte de sadisme Estat vs Poble o simplement la indolència d'un poder que oblida endolcir la píndola als seus sotmesos? Vol el Comitè Central del Partit demostrar la seva impunitat davant els treballadors? Podria considerar-se una ironia dels nois de DOR, els quals tampoc volen retirar-cinc anys més tard del planejat i ens deixen caure informacions entre línies per caldejar els ànims?

Desconec quina pot ser la hipòtesi correcta, però qualsevol que aquesta sigui, no denota més que un sarcasme cruel cap a nosaltres: des de fa cinquanta anys no protestem pels nostres drets laborals.

A l'hospital

Marta està cansada dels hospitals. Té -com la majoria dels seus conterranis- mala sort amb la salut pública. Un dels pilars de la revolució en la qual va néixer no deixa de semblar un edifici corcat en estàtica miraculosa, un pilar de la destrucció.

Fa algunes setmanes va estar cuidant un familiar al Calixto García. Entre altres vicissituds, els sèrums que necessitava el seu pacient van ser comprats en el mercat negre, la majoria de les medicines "resoltes" i el tractament supervisat pels propis familiars. A força d'esbrinar van aprendre a recordar a la infermera l'hora exacta de les cures, el nom de cada pastilla i el tractament-dut a terme per ells mateixos-per evitar escares.

Com poques vegades hi havia aigua, van portar galledes, com no hi havia com escalfar per l'hora del bany, van comprar un escalfador, com havia massa calor en el quart, van demanar un ventilador prestat. El van portar tot: el sabó, els llençols, el menjar, la butaca de l'acompanyant, la crema, l'alcohol, les vitamines i el cotó.

L'únic problema que va quedar sense resoldre va ser l'assumpte de l'obstrucció del bany, però que l'inodor tingués sempre una aigua verda-vermella pudent i que el sifó del rentamans es botés irremeiablement, podien ser considerats menors tenint en compte la capa de brutícia de tot el local, la destrucció de les finestres i els cables flotants del fals sostre.

Marta m'explica que va acabar la seva estada esgotada: l'únic que li demana al cel és morir d'un infart a casa, sense haver de gaudir de les comoditats de la salut pública cubana.

Dia dels Pares

La primera vegada que vaig escoltar parlar de les Damas de Blanco va ser un Dia dels Pares. El Ciro i Claudio Fuentes feien un documental sobre l'oposició cubana, com a contrapart a tres dies de telenovel de ficció a propòsit de la dissidència, que havien estat passant a la Mesa Redonda.

Mai vaig a oblidar el contrast entre les entrevistes del documental i les imatges manipulades de la televisió cubana. Un amic meu sempre diu que el seny és el que permet no creure allò que només una de les parts narra, i jo li responc: Justament, visc en un país insensat. Tot i saber que la premsa oficial menteix, quan per primera vegada confirmar el meu instint, la delícia va ser inefable: vaig tenir la prova.

Dissabte, un dia abans del Dia dels Pares, he anat a saludar les Damas, és a elles a qui he de fer la meva felicitació més profunda. Durant les quatre hores de festes elles seran les veus dels pares que no podran jugar amb els seus fills, i els seus vestits blancs recordaran que després de les reixes del paradís socialista hi ha homes justos. Pablo Pacheco no podrà jugar amb el seu fill Jimmy. No obstant, no estarà sol: en una Església de la capital un grup de dones resarà perquè l'any que ve puguin estar junts.

Els gossos

Només una vegada en la meva vida m'he desmaiat: caminava per l'avinguda 23 i vaig veure un cotxe atropellant un gos. El xofer i el seu acompanyant van baixar del cotxe, van agafar l'animal per les potes i el van llançar, agonitzant, en un llautó d'escombraries a un metre de mi. L'última imatge que em vaig endur abans de caure: el gos agitat, sagnant entre les deixalles mentre les meves orelles captaven el grinyol de les gomes del moscovich allunyant-se a tota velocitat. Quan vaig despertar estava al llit: l'amiga que m'acompanyava se les va enginyar per a muntar en un taxi i deixar-me sana i salva, encara que no desperta, a la porta de casa.

Potser aquest instant hagi marcat la meva obsessió amb els gossos de carrer: em parteixen l'ànima, em fa impotència no poder-los recollir a tots, tremolo al veure'ls creuar els carrers. L'altre dia un amic meu-ultra pessimista pel que fa el futur d'aquest país-es burlava de la meva aprehensió pels animals, però és molta la indolència que aquest poble carrega sobre les seves espatlles i els gossos han estat víctimes directes del fenomen de l'apatia nacional: sarnosos, ferits, extra prims i llardosos formen part del paisatge quotidià de la meva ciutat, com els arbres i els ocellets.

El terrible de la seva situació només es veu superat pels seus compatriotes del món animal, veïns del zoològic de 26: a més de prims, llardosos i mig malalts, viuen en gàbies molt petites per a les seves mides (el sostre de prop que tenen per cel els falcons i àligues és realment descoratjador) i de vegades estan sols fa la impressió que hi són només perquè ens eduquem en els fonaments del maltractament animal.

El meu pobre cap

Foto: Claudio Fuentes Madan

Una amiga m'envia un correu molt preocupada per la meva integritat física, des d'Espanya li va arribar una llista de setanta-quatre traïdors a la pàtria entre els quals em trobo. Resulta que he signat una carta, juntament amb altres representants de la societat civil, demanant la flexibilització de les facilitats per vendre aliments i l'alliberament dels viatges de ciutadans nord-americans a Cuba.

La polèmica em fascina, just a Cuba tinc una altra amiga blogger que em va cridar de seguida per dir-me que en la seva opinió calia estrènyer la femella fins que no hagués ni aigua per a prendre, perquè només així es cauria la dictadura: ni a mi se'm va ocórrer dir-li "feixista", ni ella a mi "assassina castrista". Com és elemental acabem el nostre diàleg amb total harmonia: ella em va transmetre algunes interrogants i jo li vaig deixar altres dubtes.

No seria la primera vegada que en la meva petita illa no hauríem res a menjar, i al vivim-per res relacionat amb la política exterior dels Estats Units-després de la Perestroika i la Glasnost, que van enviar setanta anys de comunisme de cap a l'infern. No crec que la democràcia sigui exportable, ni la fam un detonador de la consciència social. Sempre m'he preguntat a quantes hores vam estar el 5 d'agost de 1994 de una "Matança de Malecón" a l'estil de la de Tiananmen. És que algú avui s'especula que la Xina sigui un país democràtic?

Des que tinc ús de raó la política de la guerra freda només ha servit perquè el Ministre de Relacions Exteriors de torn repeteixi un mantra infinit en compte cimera hi ha pel món "bloqueig, bloqueig, bloqueig", però els comptes privades dels propietaris del país segueixen "creixent, creixent, creixent". Mentre, l'esquerra Europea i Llatinoamericana aplaudeix com si unes restriccions econòmiques poguessin justificar la dictadura més llarga d'occident.

Aquesta és la meva opinió: pot estar errada, pot ser correcta. Potser és ingenu pensar que aquestes flexibilitzadors promourien la democratització de Cuba, però, el contrari acaba per ser-quan se li mira fredament-igualment naïf. Agraeixo a tots els que han mantingut viva aquesta polèmica a la xarxa sobre bases civilitzades i objectives, especialment Ernesto Hernández Busto a penúltims Dies m'ha fet sentir que la Cuba harmònica i divergent no està massa lluny, aquesta-com diu Reinaldo Escobar-on " la discrepància política estigui despenalitzada ".

Als que demanen el meu cap, només una observació: em sembla que hauran d'disputa amb els nois del DSE, ells l'estan demanant des d'abans.