((Traducció al català))

31/1/10

Dijous -i divendres- d'aniversari


No és casualitat que el 28 de gener Voces Cubanas faciun any de vida a Internet, és una data històrica i no exactament perquè un grup de bloggers indomables o cyberchancleteros -a mi em fascina l'adjectiu- s'hagin alliberat a la Xarxa. Encara recordo quan Yoani Sánchez, durant els itineraris bloggers, ens va parlar de Voces Cubanas i de la intenció de crear un portal plural on congregar veus independents de la diversa societat cubana.

De unes petites fotos que anunciaven cinc blogs el 2009 avui som 26 els que estem enllaçats des del portal. Des d'aquella primera reunió de bloggers tan interessant per la Seguretat de l'Estat, avui existeix a la cada de Generación Y una acadèmcia on un capellà, un músic punk, un advocat, un estudiant, una renegada de la policia política, una artesana i un professor descobreixen que si poden compartir amb harmonia l'espai de tres metres de l'aula, bé podrien també compartir tota la illa els cubans amb els seus contrastos.


El repte ha estat elevat: ensenyar a bloguejar sense Internet, a Twittejar sense mòbil, a implementar plugins i a administrar una interface que suposadament només existeix on-line, i es suposadament perquè cada dimarts i divendres nosaltres comprovem que res existeix, només en la voluntat humana.

Nota: Avui divendres 29 de gener és també l'aniversari de Claudio Fuentes Madan, que va passar el matí en "conversatori" -una nova manera que el DSE té d'anomenar als arrestos i interrogatoris- amb dos oficials del MININT i un "no identificat".

28/1/10

Concert de La Aldea a la Madriguera


Els artistes "revolucionaris" davant i els contestataris darrere, podria dir-se del programa del concert el diumenge a La Madriguera. Però va pagar la pena esperar quatre hores per a escoltar els últims tres: El Clan, Silvito el Libre i -per descomptat tancant- Los Aldeanos.

A pesar dels errors tècnics que persegueixen els concerts de l'underground cubà, la sospitosa caiguda d'un micròfon i les absurdes imatges de la presentació -mentre sonava el tema d'Aldo i el B 'Las Mikies', un karateka ensenyava a un bebè a fer salts a la neu- escoltar una mica de música amb cesura low level va ser com si passés una setmana a Varadero.

El diumgenge vaig tenir un dia desagradable, preocupat i solitari…va pagar la pena patir-lo només per veure arribar la nit.

26/1/10

Les mateixes tècniques i el mateix final



Els abusos que el poder absolut i omnipotent s'ha adjudicat al llarg de la història es repeteixen com si l'etern retorn fos només una teoria, si no una certesa del món en què vivim. Així, moltes vegades les històries de les biografies d'aquells que han emplaçat al poder suprem surten de les pàgines dels llibres i es barregen amb les nostres vides, portant la por al centre de la nostra existència.

La persecució dels nois que van participar en la Marxa per la No Violència ha estat una constant des del sis de novembre. Fa dos dies va arribar al seu grau màxim i alguns van ser segrestats per la Seguretat de l'Estat. Segrestats, perquè encara que la Policia Nacional Revolucionària acompanyava als incògnits companys del DSE, no tenien la Citació Oficial que correspon segons el Codi Penal. Així aquests nois, que en la seva majoria no passen dels 20 anys, es van veure vivint a la seva pell -en una habitació atrotinada de l'estació policial de 21 i C- les escenes vistes en documentals sobre aquells que una vegada van estar a mercè d'altres policies polítiques: activistes xilens, polonesos, txecs...

El més terrible de tot és l'exacta repetició del guió, amb un crescendo esgarrifós de violència:

- Convèncer-te.
- Comprar-te o comprometre't.
- Desacreditar als teus amics.
- Fer-te sentir sol.
- Treure't les teves coses (mòbil, laptop, discs o memòries flash) sense cap document de confiscació.

- Amenaçar-te amb el teu futur, la teva família i la teva integritat física.

Ells, els segurosos, han estudiat una trista carrera universitària: tècniques de coacció i repressió de al ciutadania. Nosaltres, els civils, ens enfrontem a ells sense el més mínim ABC de com sobreviure el tsunami del poder. No obstant això, tenim una sola cosa que -al capdavall- serà l'arma més poderosa: la consciència. Aquella que ells van perdre, perquè per a graduar-se d'"àrbitre de la injustícia", el primer que s'ha d'aprovar és l'assignatura "amnèsia de valors cívics".

La por és una arma de doble fil. Avui els meus amics dubten i no volen que jo escrigui els seus noms, encara que pot ser que canviïn d'idea. Em sembla que amagar-se quan aquells que et busquen són els únics que saben on estás, no té massa sentit. La ruleta del destí sempre torna i la memòria dels reprimits no s'esborra: demà seran els segurosos els que no podran evitar -com els meus amics- que es publiquin els seus noms i els seus rostres.

23/1/10

Analfabetisme Cívic


“No estic d'acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho”
Voltaire

He esperat gairebé un mes per a escriure aquest post, he rebut e-mails encesos, insultats i insultants; he mantingut una polèmica bastant calenta amb una amiga excel·lent i escriptora i he, per últim, arribat a la mateixa conclusió que quan per primera vegada vaig tenir a les meves mans la Carta en rebuig a les actuals obstruccions i prohibicions d'iniciatives socials i culturals.

Tracto de quedar-me amb la primera idea que em ve a la ment, però l'interrogant llançat a l'amic que em va portar la carta oberta encara segueix sense resposta: Qui són la contrarrevolució real? No pretenc escriure directament sobre el contingut de la carta, sinó que procuro fer una polèmica sobre la polèmica, escriure sobre les desconcertants discussions sostingudes amb els que considero els meus amics i aclararir-me la ment -escriure sempre ha estat un cable a terra. Perquè al final el camí al canvi, a la no censura, a la llibertat, és -com bé va definir Jorge Luis Borges- el jardí dels senders que es bifurquen. Abans de tot em sento amb l'obligació de reconèixer que comparteixo -sense cap dubte- les opinions de Yoani Sánchez i Míriam Celaya i -encara que no subscric la declaració dels intel·lectuals- accepto molts dels seus enunciats.

Un país plurarl no és una plaça de consens generalitzat, ni una parcel·la del paradís on les contradiccions han quedat relegades a aquells homes dèbils pecadors de la terra. Per a construir la societat que estem somniant -penso- el primer és posar els peus a terra, netejar-se durament les impureses que 50 anys de discurs monolític ens han deixat en el cervell i, a més a més, deixar de rebequejar perquè tots estiguem d'acord.

Dissentir no és pecat, criticar és constructiu, no estar d'acord és sa i, dir-ho públicament és -més enllà de sentimentalismes i patriotismes- una responsabilitat ciutadana. Part dels mitjans a "la desunió" i a "la falta de prudència" són mals arrossegats amb dolor des de la primera reunió del PCC a la que els nostres pares van assistir. Prudència és el que dia a dia aixeca al cubà del seu llit i el porta, llibreta de racionament en mà, a comprar el pa; prudència són els malabars conceptuals que els artistes fan per a col·lar-se a galeries i a biennals; prudència és jugar al gat i al ratolí amb la dictadura; és la doble moral, l'oportunisme i l'arribisme. Desunió és el que es respira entre el poble i el govern. La resta -crítica y opinió- és tolerància, civisme i estimulació per a una societat civil encara en bolquers.

Entre les objeccions fetes a Yoani i a Míriam, els defensors "a ultrança" de la carta -i dic a ultrança sense ànim d'ofendre, considero que quan un no accepta crítiques es passa al costat dels radicals- al·leguen "el caràcter cultural de la mateixa". Parteixo del principi de que tot és cultura, l'home és un ésser social i cultural, i en això baso tot el que pugui dir.

És per això que a la carta -sense contradicció amb la meva línia anterior- es parla també de socialisme, de capitalisme, de fenòmens socials i fins i tot de projecte polític-econòmic-social "projecta que socialitza -comparteix- tots els recursos, on tots tenim igual accés a l'exercici del poder" (sic).

D'acord amb la meva opinió, la recollida de firmes és una iniciativa coherent perquè intenta globalitzar tots els aspectes que afecten un país sense pendre posicions "culturoses"; i això malgrat de les omissions imperdonables i les ambigüetats que vaig trobar en la mateixa i que m'impedeixen afegir el meu nom al dels firmants.

A continuació enumero i comento –amb la consciència absolutament tranquil·la– els conceptes que més dubtes em van provocar:

• Contrarrevolució real (¿qui, quan, on?).
• Institucionalitat oficial (¿hi ha institucionalitat legalitzada a Cuba que no sigui oficial?).
• Orientat des de dalt (¿des del PCC, el Comitè Central o més avall?)
• Molt poc espai per a la crítica socialista (¿i la crítica no socialista, no compta?).
• Promoure el diàlog cultural (¿per a resoldre problemes socials?).
• El nostre projecte d'alliberament social (això, ni idea del què és).
• Emergència irreversible de nous fets socials, com les tecnologies digitals o la impossibilitat d'aïllament del país (potser la sintaxi enganyi, però el que jo entenc és que -a pesar dels esforços- s'ha colat a Cuba Internet i nuevos hechos sociales, como las tecnologías digitales o la imposibilidad del aislamiento del país (quizás la sintaxis engañe, pero lo que yo entiendo es que –a pesar de los esfuerzos– se ha colado en Cuba el Internet i l'ull atent de l'opinió pública internacional).

Molt més coherent i productiu que firmar allò que omet o és dubtós, o no signar però callar per por a les conseqüències sobre una suposada unitat, és -sense rencors- dir el que un pensa sense embuts, sigui de Raúl Castro, de la Carta dels Intel·lectuals o del Vicemnistre de Cultura.

21/1/10

En Ciro a Santiago

Text agafat de la Saga: El Ciro versus La Seguretat de l'Estat
Còmic: Silvia C.

Vaig arribar a Santiago de Cuba un matí fred de desembre llest per a reduir uns quants oficials del Ministeri de l'Interior, però per a sorpresa meva no hi havia cap escamot esparnt-me a l'aeroport. Vaig agafar un taxi i em vaig dirigir a la ciutat.

Hi havia milers de motots però ni una sola Suzuki. Damunt de les voreres, cartells lumínics: Partit Liberal, Partit Socialdemòcrata de Cuba, Partit Demòcratacristià, un cartell deia Aliança Comunista per a Sobreviure. Per completar, al parc Céspedes, Oswaldo Payá oferia un discurs.

—Però què passa aquí, on està el G2? —vaig preguntar.
—Van emigrar cap a l'Havana perquè no els donaven ni cotxes ni motos —va respondre un grassonet que al final va resultar ser Expósito, el Secretari del PCC a Santiago de Cuba.
—I quants queden?
—Queden com uns quinze, estan atrinxerats al seu quarter de Versalles, que ara s'anomena Aliança Comunista per a Sobreviure. Li disparen a tot el que entra, fins i tot a mi me'n van treure acusant-me de capitalista perquè vaig obrir alguns comerços on es venia formatge i mantega. Però que sabia jo que el formatge i la mantega transformaven la gent en dissident? —va dir posant-se a plorar.

Vaig activar la meva bombolla anti-projectils i em vaig dirigir a Versalles (seu de l'Aliança Comunista per a Sobreviure). Entrant per la porta vaig rebre andanades de foc rasant i creuat de fuselleria que van rebotar a la superfície de la bombolla. Al final va venir un coronel amb una bandereta blanca.

—Què vol? ¡Vagi-se'n d'aquí, això és zona militar!
—Però què dius? Si acabo de veure que al polígon d'infanteria t'han muntat un llega y pon*. A més a més, aquí no hi ha llum ni electricitat.
—Ah, aquestos són els de Vivenda del barri Sueño, els han tret de casa uns individus a qui ells havien desallotjat abans —va dir el coronel.
—Està bé, ja...! I ara a qui redueixo jo si ja estan totalment reduïts? No què va, això s'ha de reanimar...
—Això no es pot reanimar —va interrompre l'oficial—: no hi ha recursos, la gent de l'Havana es queda amb tot i cap aquí no envien res. Conclusió, que ningú vol treballar a la Seguretat de l'Estat avui per avui.

Cert és que la quantitat de cotxes i motos seguroses que hi ha a la Ciutat de l'Havana estan afectant seriosament la capa d'ozó.

—Se m'acut una cosa, ¿i si busquen una altra forma de finançament? Diguem… no sé… ¡ah, ja, la CIA! Sí, la CIA, diu Lagarde que ells financien qualsevol cosa i com vostès al cap i a la fi són del mateix gremi potser els puguin donar un cop de mà.

El coronel va vacil·lar un instant, la mirada fatigada als seus ulls espies estava perduda en la immensitat i la seva boca oberta deixava entreveure la seva llengua xivatota, llavors es va aixecar i va dir:

—I podré tenir un Geely xinès d'aquests que condueixen els oficials a l'Havana?
—Segur que sí, noi, si Xina és el primer soci comercial dels *Yumas.
—¡Doncs i un colló, li demanarem finançament a la CIA! –va cridar el coronel.

Perfecte, ara ja podia tornar a l'Havana i tornar un par de mesos després per a reduir-los. Amb sort, m'esperarien a l'aeroport amb almenys un petit escamot. Abans d'anar-me'n solament vaig afegir:

—I potser podria reincorporar a Expósito, ¿què en penses?
El coronel es va molestar.
—No, a aquest ni boig el deixo entrar aquí de nou. Estava robant la mantega i el formatge del quarter per vendre-la a la gent de Santiago.

*Nota del traductor: llega y pon: a Cuba dit de les barraques que instal·len persones recent arribades a un lloc i que no tenen vivenda on viure. 
*N. del T.: Yumas: a Cuba nom amb què la gent es refereix popularment als ciutadans nordamericans. Per extensió, s'usa també per referir-se als estrangers.




18/1/10

La pólvora!


Foto: Claudio Fuentes Madan

He llegit a la Mala Letra aquest article sobre el control de substàncies explosives que existeix a Cuba i he recordat una anècdota de la meva adolescència que s'acopla molt al que Regina Coyula exposa.

Quan jo tenia 18 anys anava molt sovint a casa d'un amic -ara casa seva està a Espanya- i em passava les trades amb ell i la seva mare. Era una família petita però amb records dolorosos, viven en la meitat de casa seva doncs l'altre meitat -la planta baixa- els havia estat confiscada en els primers anys del triomf de la Revolució.

El meu amic acabava de finalitzar el Servei Militar i l'ambient era festiu a pesar del seu cos escuàlid, evidència de dos anys de malnutrició, militarització i preparació per a la Guerra de Tot el Poble. Decidim que per a esborrar d'un sol cop tots els mals records del verd* faríem una neteja general i llençaríem tot el que correspongués a les forces armades. Mans a l'obra i, en unes hores, dos bosses plenes d'uniformes, gerretes, caixetes i fins i tot papers van anar a parar al contàiner de la cantonada.

Aquella mateixa nit, mentre menjàvem, un oficial de la Policia Nacional Revolucionària va trucar a la porta. Després de demanar-nos els nostres carnets, interrogar-nos sobre les nostres activitats, maltractar-nos una mica i prendre's un cafè, va confessar el motiu de la seva imperiosa visita: a les bosses que havíem llençat van trobar unes caixetes de bales. El meu amic va haver d'explicar amb luxe de detalls com després d'un entrenament de tir aquestes bales no havien servit perquè estaven caducades i van anar a parar a la seva motxil·la, d'on va oblidar treure-les. La seva mare va haver de firmar un paper absurd el contingut del qual sóc incapaç de recordar, una espècie de compromís amb la seguretat de la pàtria.

Abans que l'home finalment donés per culminada l'entrevista-interrogatori, no vam poder contenir la nostra curiositat: ¿com havien trobat una caixeta de bales dins d'una bossa dins d'un fastigós contàiner en una cantonada perduda de l'Havana i com, a més a més, sabien que aquesta bossa havia estat llençada per nosaltres? El policia va contestar amb orgull: "tenim contactes a tot arreu, ens ho ha portat un dels nostres bussos, vagin en compte amb el que llençen".

*Frase dels dibuixos animats cubans 'Elpidio Valdés'
*Servei Militar Obligatori

16/1/10

La bogeria



Foto: Claudio Fuentes Madan


Carla pateix de depressió crònica desde que va fer 22 anys. L'he acompanyat a veure psicòlegs de centres d'ajuda, a veure especialistes al Clínic Quirúrgic i al Calixto García, a sessions d'espiritisme, a grups de teràpia, a tractaments de curació alternativa i a Mazorra.

Després del Prozac, la imipramina i la trifluoperazina, la comprensiva indiferència dels metges i el peloteig dels tractaments, mai va ser diagnosticada. La seva fe en la psiquiatria cubana va acabar amb una visita a Mazorra. La vaig acompanyar a fer-se un examen i -en anada i tornada- va pendre la decisió més important de la seva vida: s'ha acabat el tractament, s'ha acabat l'hospital, adéu als psiquiatres. Va assumir amb estoicisme la seva condició i des d'aleshores, quan cau en una crisi, es tanca a casa seve a llegir com una dement i no es perd una tanda a la cinemateca, així supera les seves depressions.

El panorama, no puc negar-ho, no deixava opció per a mitges tintes. Jo recordava les imatges del televisor, on un grup d'àvies molt alegres i maquillades -en un portal de somni ple de plantes i balancins- llegien novel·les o assajaven fantàstics cors. Era la única imatge que tenia del famós hospital.

Només traspassar l'Admissió unos vint vellets netejaven amb escombres de palla el carrer principal, amb la roba esqueixada i les dents negres removien la malesa que havien acumulat a la recerca de burilles de cigarreta. Un em va increpar, amb veu plorosa me'n va demanar un. Quan li'n vaig donar, els altres 19 es van llançar al damunt nostre. Els vaig deixar la caixa.

Creuem gairebé tot l'hospital fins arribar al pavelló que ens havien indicat, el paisatge era desolador. No podia definiri quins estaven bojos, si els ingressats o els que els ingressaven, perquè posar una persona amb trastorns mentals en un lloc tan espantós es como condemnar-lo a l'alienació absoluta. Vaig reconèixer a alguns dels pidolaires que pul·lulen pel carrer 23, em va sorprendre veure'ls amb la mateixa estampa de brutícia i seminus, sempre havia cregut que s'escapaven de l'hospital, i que quan els trobaven els alimentaven y els vestien.

Vaig esperar la Carla dues hores asseguda al vestíbul del pavelló, rodejada de desequilibrats, sense tenir la menor idea del que patien, alguns semblaven tristos, altres desquiciats i altres malhumorats. Alguns es ballaraven entre ells, un avi cantava desastrosament -vaig tornar a recordar els cors del telenotícies i vaig sentir ganes de plorar. Les parets estaven negres de sutge i gairebé no hi entrava llum, tot estava banyat en una penombra que ressaltava la misèria i la porqueria. En una habitació a prop de mi una infermera discutia amb la família d'un dels malalts, l'home plorava desconsoladament perquè no volia quedar-se ingressat -prometia portar-se bé i ser bo-, la mare rogava que el deixessin a l'hospital almenys el cap de setmana i l'infermera deia alguna cosa sobre l'escassestat de matalassos.

De tornada a la casa Carla i jo no ens vam dir ni mitja paraula, estàvem atònites. Quan la vaig deixar a casa seva vaig murmurejar: No vaig més al metge, de totes maneres continuo igual.

*Aquest post vull dedicar-lo als pacients morts per hipotèrmia a l'Hospital Psiquiàtric de l'Havana, entre els dies 9 i 12 d'aquest mes. Veure la notícia aquí i aquí.

14/1/10

La cantonada del pa



Foto: Claudio Fuentes Madan

23 i 12 és coneguda per moltes coses, entre algunes d'aquestes perquè venen pa en pesos, en CUC, i per la llibreta de racionament. El dissabte pel matí l'odissea del Pa: pel matí no va arribar la ració de pa per persona, no hi havia res a la panaderia de venda "alliberada", i les dulcerías en moneda dura estaven buides (ni tan sols dolços tenien).

La versió popular: no hi havia farina; la versió oficial: ¿…? El fet curiós és que a les botigues en pesos convertibles no ha augmentat l'escassetat habitual de farina, al seu "mòdic" preu de 5CUC per 5 Kg.

Mentre la temperatura baixa la cua creix i es barreja amb la de la parada de l'autobús. Paral·lelament a les botigues en pesos convertibles -l'únic lloc on es poden adquirir la majoria dels productes de la cistella bàsica-, les vitrines exhibeixen els seus estands nets de mercadería.

Ningú sap què passa. El diari segueix parlant de Chávez, Colòmbia i l'augment de la producció agrícola nacional, la televisió llueix fàbriques súper productores que sobre-compleixen els seus plans anuals, i la ràdio repeteix com un papagai les reflexions de Fidel. Els meus veïns -desde la cua del pa- teoritzen sobre la nova ona de necessitat.

De la vorera de davant miro la llarga línia dels que esperen i recordo que una vegada, en un país llunyà, el gra de sorra que va fer vessar la copa d'un poble i va acabar destronant a un rei va ser, justament, l'escassetat de pa.